Bellesa i ciutat

La nostra relació amb la ciutat és simbiòtica. També és un ésser viu que evoluciona orgànicament per sí mateixa. I la nostra funció en moltes ocasions és simplement la d’intentar conviure amb ella o, com assenyala l’accepció clàssica de la paraula simbiosi, ‘treure profit de la vida en comú’. Sí, és cert, nosaltres les construïm, però també les abandonem, les sobresaturem, les deixem morir, les malcriem o les assassinem, generant que aquestes tinguin les seves pròpies dinàmiques. Així, tenim parts del cos de la ciutat en perfecte forma, però també tenim tumors, fractures o al·lèrgies que es desenvolupen al seu propi ritme. Intentem crear-les com organismes funcionals que responguin a les nostres necessitats, però ens trobem en moltes ocasions adaptant-mos a la seva realitat, a la seva brillantor o a la seva putrefacció.

I aquesta relació, per descomptat, permet cercar la bellesa. En totes les seves accepcions. És el nostre principal punt de trobada social (cada vegada més posat en qüestió per la rellevància de la tecnologia, que entranya la seva pròpia bellesa i el seu propi infern) i, per tant, d’interacció humana. Però, i si la bellesa que cerquem no sorgeix de la seva part purament humana? I si buscar-la porta a submergir-se en les seves esquerdes, en les seves verdaderes realitats? Fent-mos, en tot aquest viatge físic, conceptual i estètic, la innocent il·lusió que busquem la bellesa en la nostra pròpia creació.

Nosaltres no hem creat l’òxid, ni les esquerdes, ni la llum que arriba rebotada des de l’alumini i el vidre. Som capaços d’acceptar la bellesa que amaga la ciutat quan se’ns mostra nua? De valorar el plaer estètic que poden oferir les seves infinites cares? Buscar ser conscients d’aquesta realitat i reconèixer que la nostra creació ens ha superat i vol establir un diàleg, en el que l’art pot ser la pedra de Rosetta per desentranyar els secrets que ens presenta, és la tasca a emprendre. Sense barreres preestablertes, sense condicionants. Des de la decadència i des de la glòria.

És la cerca que mou una part d’aquest món i d’aquesta existència. Combatre la hostilitat i el deliri o abraçar l’èxtasi, amb els ulls de qui és capaç de trobar allà on mirar i fixar la mirada dels altres. Qui assenyala i crida per no sentir-se sol rodejat d’una bellesa que lluita per entendre.

I és aquí on s’obre una porta. Si bé la ciutat s’ha convertit en un ens autònom del seu creador, l’art i la bellesa ens permet reiniciar la nostra relació amb ella creant una ciutat personal, un entorn urbà íntim que ens retorni la ficció de ser nosaltres el seu responsable, que hem estat nosaltres qui l’ha portat fins allí. I potser aquí cal remarcar la paraula ‘ficció’. Perquè l’art, la bellesa, també començarà a tenir un camí propi i les seves pròpies regles, a les que ens adaptarem també sense remei.

La simbiosi tanca així el cercle.

Suscríbete para seguir leyendo