El món que ve

Ens abocam a un món, ara que hem començat 2025 i potser dona per reflexionar sobre aquestes coses, cada vegada més descarnat. I potser mal d’entendre per a les persones que ja anam tenint una certa edat. Entre nosaltres, tendeix a triomfar un individualisme que, mentre esfilagarsa la societat, augmenta els privilegis dels que ja en tenen i descarta com si no passàs res una part important de la població. És com si ens trobàssim en una mena de recessió, que ens portaria al darwinisme propi del tombant del segle XIX al XX. Però ja han passat més de cent anys. No tenim espai per a l’evolució? (Ja sé, dit sigui entre parèntesis, que n’Eudald Carbonell no estaria gens d’acord amb la meua anàlisi). El gran paleontòleg suposa que anirem cap a una mena de posthumanitat, en què l’homo sapiens actual es dividirà en, si no ho tenc mal entès, un parell d’espècies (molt pròximes, però diferents): una que estarà completament ociosa, i l’altra que treballarà per a la primera. En aquest sentit, crec que sí que se li pot donar la raó.

Amb l’evolució del sistema capitalista, tal i com està mutant en les darreres dècades, no hi ha relació entre el fet de produir alguna cosa i el fet de tenir riquesa. De fet, els països més rics no són, en absolut, aquells que més produeixen. Si parlam de persones individuals, ocorre exactament el mateix. No costa gaire d’imaginar un futur (potser immediat) en què aquells que sàpiguen operar més amb qüestions d’enginyeria financera siguin els que realment ostentin la riquesa mundial. I els que produeixin no hi puguin dir gall ni gallina. Produir és de pobres. És molt probable que, d’aqui a prop, no ja produir productes per menjar o d’altres béns de consum, sinó produir ciència, filosofia, etc, sigui també cosa de pobres. Només han passat cent anys, del triomf de la industrialització a la nostra part del món, però avui, ben clarament, algú que té moltes fàbriques, que produeix milions de tones de productes agrícoles, etc, per definició, ja no és un “país ric”. Avui, un país ric és aquell que té centres financers punters, però que no produeix res. Potser una mica de nanotecnologia, perquè no sigui dit. Però potser ni això. Es tracta de països nets, sense fum de fàbrica, sense agricultura que no sigui pur ajardinament, sense res a oferir a la resta del món. A banda de les finances.

I encara no sabem com distorsionarà tot això la mal anomenada Intel·ligència Artificial. No perd calada per dir que està mal anomenada, perquè si és intel·ligència no és artificial, i, si és artificial, no és intel·ligència. Però bé, tenim tendència a posar rètols inadequats, i aquest cas no havia de ser diferent dels altres. Particularment, em costa molt creure en les distopies. En general, (em) costa de creure en res. I, per tant, totes les fes particulars que van aflorant a mesura que les més generals sembla que s’afebleixen no em fan fred ni calor. Per això, no crec en una societat en què les màquines dominin els humans. Sí que veig que en el futur, cada vegada més, hi haurà una tecnificació que permetrà que els humans (o, si més no, una part dels humans) puguin estar molt més ociosos, fins i tot, del que ho estan actualment. L’homo sapiens superat (o el que sigui que hagi de venir) tendrà molt de temps lliure. I haurà d’aprendre a gestionar aquest temps en què no estarà ocupat de manera més o manco obligatòria. Algú podria pensar que gestionar el temps lliure és quelcom fàcil, i que tothom n’estarà molt content. Res més lluny de la realitat: el temps lliure és com la riquesa. De tenir-ne massa en poden sortir grans desgràcies.

A compte d’aquesta reflexió, em ve l’exemple del moviment, nascut a Amèrica, de la mà del magnat Warren Buffet, i en procés d’expansió, de personatges que es dediquen a desheretar els seus descendents... per fer-los un favor. Reconeixen, per tant, que l’excés de riquesa és també quelcom molt mal d’administrar. I que, ben sovent, genera persones més dissatisfetes que no pas satisfetes. No sé si es tracta d’una boutade o si s’ajusta a la realitat, però sí que estic segur d’haver llegit l’anècdota. Warren Buffet va declarar que la majoria dels fills de la gent del seu cercle de multimilionaris eren persones profundament desgraciades. I que, com que ell volia el millor per als seus, havia decidit desheretar-los. Que s’haguessin de guanyar les garroves. Que s’haguessin d’apanyar per tal de sortir-se’n en la vida. Per no fer-los uns desgraciats, amb un altíssim índex de probabilitat.

Ja podem posar el cervell a pensar, idò, com ocuparem el nostre temps quan els robots ho facin pràcticament tot per nosaltres, i puguem estar la major part del nostre temps rascant-nos la panxa. No tendrà gaire sentit allò de sentir-nos útils. Ni de ser útils als altres. Buscar i cercar un sentit a la vida ens fa humans, emperò, des de fa més de quatre mil anys. Per dir alguna cosa.n