‘Un charco de mierda’ i feliç 25

«Alguna cosa fa olor podrit a Dinamarca» Hamlet / William Shakespeare

Escriu Manuel Vicent a les planes de El País: «Las redes, desde el anonimato, podrían unirse a esa gran charca de mierda en que se ha convertido la política española, ahora de nuevo con Franco dentro de la disputa tabernaria...». Hem creuat efectivament un any en què una maleïda, putrefacte olor de merda ha protagonitzat la nostra trista, tristíssima vida política a uns nivells fins ara desconeguts i la cosa no sembla anar a la baixa. Tal vegada tot el contrari. La sobtada entrada a escena de la dreta més extrema -ja sabem que Vox és la merda del franquisme- ho ha trastocat tot. Probablement, a dreta i a esquerra encara que a hores d’ara mateix aquests conceptes ideològics naveguen sense rumb sobre mar desfeta i un vent tèrbol portador de convulsions infinites. O tal vegada no. Que l’esperança hauria de ser el darrer clau a on aferrar-se, sempre que el clau no fos ardent, cremat i a la brasa com costella de vedell fet a foc en nit d’hivern fred i de boira empeltada de gebre. A l’horitzó pàl·lids i somiadors la trilogia fantàstica, els Mags d’Orient inspiradors de somnis d’infants que resten impacients i nerviosos la seva arribada. Betlem i la seva estrella potser una possibilitat. Però la realitat d’un país encara anomenat Espanya sembla erigir-se en el cap i casal de totes les misèries a llarg i curt termini. Això vol dir tenir la paella pel mànec i el mànec també? I perquè no, per què no? El bassal de fems -quasi tota la vida política sembla un abocador que capta residus de tota mena i condició- es multiplica i s’escampa sense traves ni límits més enllà del pròxim 20 de gener, dimarts, dotze del migdia hora USA. Merda en temps nadalencs també.