Carta als Reis del 25

Any nou! A final d’any es fan resums, i a primers d’any és típic fer llistes de prediccions o fer llistes de desitjos. Els resums i les prediccions es venen junts, uns darrere els altres, però no hi ha res més diferent. Resumir implica escollir i ordenar el que ha passat. En canvi, predir és un exercici una mica més frívol, perquè estam poc equipats per predir. No tenim boles de vidre. A més, les coses interessants, per bé o per mal, les coses que solen impactar de manera forta en les nostres vides, no estaven predites, no s’esperaven.

Pensem en els últims 25 anys, perquè sembla ahir, però ja ens hem menjat una quarta part del segle XXI. En 25 anys ha passat de tot: l’11S i els altres atemptats islamistes i les guerres que vengueren després. L’arribada de l’euro. L’omnipresència dels mòbils, les pantalles planes, les xarxes socials i el comerç electrònic. La gran crisi financera. La pandèmia. La DANA, etc. En 25 anys més passaran altres coses que ningú pot esperar ara, coses que no podem imaginar, però que canviaran la nostra vida, com l’ha canviat tot això. No sé si recorden que el 2000 s’esperava “l’efecte 2000” —el problema Y2K— que havia de desbaratar tots els ordinadors de tot el món i crear un pànic global, però que va acabar en no res, segurament perquè estava ben estudiant, previst i treballat. Ningú, en canvi, havia planificat la prevenció i la resposta a la pandèmia del COVID-19 a tot el món o la DANA a l’Horta valenciana fa pocs més de dos mesos.

Admesa per tant la futilitat de fer prediccions, una alternativa és fer llistes de desitjos. Una versió de la carta als reis que hom omple aquests dies amb tot el que voldria i que després ses majestats decideixen si portar o no, en funció del capteniment de qui signa la carta. Per tant, vet aquí la meua llista de desitjos, amb el benentès que no som prou innocent per esperar grans coses, però que en canvi, em conformaré amb poca cosa si veig canvis positius en la bona direcció.

El problema més urgent i més important ara mateix, a Ibiza i a tants altres llocs, és l’habitatge. Hi ha una concatenació de factors que han portat de l’esclat de la bombolla fa menys de 20 anys a la crisi actual. La crisi de l’habitatge té moltes arestes, però és particularment greu perquè afecta els joves, que retarden l’edat d’emancipació i la formació de famílies perquè no tenen on anar. Sense habitatge no hi ha realització i perceptives pels joves i sense joves no hi ha futur per a la societat. L’habitatge és un problema que no té una solució ràpida, però algun dia s’ha de començar. Les polítiques que s’han fet fins ara no han funcionat. Les administracions han de deixar de promoure i construir habitatge protegit de propietat i fomentar el lloguer adaptat als joves. La reconversió i rehabilitació d’habitatge turístic en residencial obri oportunitats.

El benestar de la població depèn primer de tot de poder guanyar-se bé la vida, amb bones feines i bons sous, però depèn també de manera crucial de tenir bons serveis públics. L’educació, la sanitat, els serveis socials, la seguretat, etc. són bàsics. El sistema educatiu fa anys que ofereix resultats alarmants. La sanitat pública és un tresor, però mal tractat i mal finançat. Una població cada vegada més envellida necessita serveis socials que els atenguin. Lligat a la carestia de la vida i al problema de l’habitatge que comentàvem abans, els serveis públics essencials estan infradotats a les Illes Balears, perjudicant de manera molt greu la qualitat de vida de la població. En la meua carta als Reis, les escoles, els CAP, els hospitals i els treballadors socials mereixen una atenció prioritària.

Els últims anys hem vist que el problema del canvi climàtic es pot haver desbocat abans del que esperàvem. Hem de millorar la nostra relació amb el medi ambient, no com una cosa més o menys accessòria o capritxosa, sinó com un element bàsic de la qualitat de vida de la població. I això afecta a tothom, als governs, a les empreses i als consumidors. Hi ha qüestions que són locals i que s’han de gestionar a nivell regional o local i altres que són globals i exigeixen acords internacionals. La sostenibilitat i la competitivitat van lligades. Això és veritat sempre, però especialment en les economies turístiques que es desenvolupen sobre territoris que quan es malmeten perden atractiu.

2024, l’any que deixam enrere ha estat moltes coses, però tota la premsa nacional i internacional s’ha fet ressò del problema dels campaments de temporers del sector turístic vivint en barraques, tendes de campanya o furgonetes en condicions impròpies de l’Europa del segle XXI a l’illa del luxe i el glamur. Aquest també és un problema amb moltes arestes, com el que comentàvem més amunt, però no és el mateix problema que la manca d’habitatges pels joves, ni pels treballadors dels serveis públics essencials. Però si la temporada de 2025 torna a ser igual, voldrà dir que no s’ha après res.

Suscríbete para seguir leyendo