L’any que acaba

2024 no ha estat un any fàcil. Hi ha analistes que fins i tot en parlen com de l’any en què ha començat la Tercera Guerra Mundial. Ara com ara, diria que exageren. No n’hi ha per tant. Però sí que és veritat que tenim uns quants conflictes dels que els americans en diuen “regionals” que tenen un fort impacte, i que, segons com es gestionin, encara el podrien tenir pitjor. D’aquests conflictes, alguns han tengut un fort impacte mediàtic i d’altres han passat gairebé desapercebuts. Coses de la geopolítica i de la ideologia!

Un dels conflictes bèl·lics més impactants, i que encara dura, és la invasió russa d’Ucraïna. A hores d’ara, hi intervenen drons iranians, tropes russes i tropes ucraïneses, armament de mig món, i, encara, tropes procedents de Corea del Nord. Aquestes eren les que topaven directament amb les ucraïneses als darrers combats a Kursk. No hi ha cap avaluació fiable dels milers de morts que hi pugui haver hagut fins ara. I costarà molt, en qualsevol cas, de fer aquesta avaluació. La transparència i la guerra no solen anar de la mà. El potencial desestabilitzador d’aquest conflicte és extraordinari. Una topada directa entre forces russes i forces de la NATO sí que ens acostaria, potencialment, a un conflicte de grandíssimes dimensions. Per això, fins ara, sembla que s’opta per la prudència. Però no per la prudència verbal, i això també és perillós: s’ha parlat en més d’una ocasió de l’ús d’armament nuclear... si passen certes coses.

Probablement el conflicte del qual menys es parla i que alhora es troba entre els més enquistats, és el del Iemen. Allí, com sol passar en els conflictes bèl·lics de llarga durada, s’hi barallen dos imperialisme regionals: l’iranià i el saudita. Tant l’Iran com l’Aràbia Saudita continuen bellugant els seus tentacles al Iemen, per veure qui pot acabar controlant aquest lloc estratègic. No hi ha xifres fiables sobre el nombre de morts, però alguns analistes afirmen que, dels que hi ha operatius fins ara, és el que n’ha provocat més.

Tampoc no es presta especial atenció al conflicte del Sudan (i del Sudan del Sud). Només se’n parla alguna vegada, o s’hi desplaça algun periodista d’investigació i això dona lloc, ara i adés, a algun reportatge escadusser. Es tracta d’un altre conflicte enquistat, amb desenes de milers de morts, una quantitat estratosfèrica de desplaçats i estralls considerables a causa de la fam. Tot molt africà. Tot molt llunyà. Tot molt poc noticiable.

Entre nosaltres, sense cap mena de dubte, del conflicte que més s’ha parlat als mitjans de comunicació ha estat l’àrabo-israelià, també enquistat des de la fundació de l’Estat d’Israel. A la nostra part del món, s’han donat per bones, sistemàticament, les xifres ofertes pels sectors més bel·ligerants de la part palestina. En realitat, sabem tan poc d’aquest conflicte com dels altres a què ens hem referit fins ara, però tothom en té una opinió formada, i molta gent que no ha trepitjat mai el Llevant amb les soles dels seus peus esgrimeix arguments com si en fossin autèntics especialistes. El conflicte pateix, també, des del meu punt de vista, de la ingerència estrangera, de l’imperialisme. Però l’arrel de la solució es troba en el reconeixement entre les parts, en l’acceptació de la seua legitimitat, i del dret a existir de tothom. Si no, no som capaç ni tan sols d’imaginar com es pot arribar a resoldre.

I, finalment, volia tenir un record per als armenis de L’Artsakh (Nagorno-Karabach, en rus), on s’ha produït una neteja ètnica de manual, incomparable amb cap altre de les que hi hagi pogut haver dins el segle XXI. Fa uns anys vaig ser a Stepanakert, en un intent de fer que la Universitat de l’Artsakh pogués formar part del sistema universitari europeu. Hi vaig participar amb professors de diferents països d’Europa, en un procés de monitorització que pretenia que aquella universitat armènia pogués formar part de l’anomenat Procés de Bolonya. Llavors, les trinxeres amb l’Azerbaidjan eren a devers quinze quilòmetres de la capital karabachiana. Avui no queda cap armeni al Karabach. Tots han estat expulsats de les seues cases, dels seus pobles, de les seues ciutats, davant la passivitat general, arreu del món.

He parlat, fins aquí, d’alguns dels conflictes que assolen el món. Esperem que el 2025 sigui més propici, i serveixi per treure el desllorigador de tants com sigui possible.