Partits, poble i representació

No perquè ja s’hagi dit moltes vegades deixa de merèixer la pena de repetir-ho: la democràcia, amb totes les seues imperfeccions (que són moltes) és el menys imperfecte dels sistemes polítics, si més no dels coneguts fins ara. És cert que resulta una injustícia que el vot de qui no s’informa dels programes electorals, de qui no té realment gaire interès en la cosa pública, valgui igual que el del ciutadà format i informat, que està sempre pendent de l’actualitat, s’hi interessa i vol contribuir a millorar-la. Els dos vots valen igual, és injust, però no hi ha manera de corregir-ho. Perquè qualsevol correcció s’allunyaria de la democràcia i s’acostaria al despotisme (fos il·lustrat o no). Si allò que és just xoca amb allò que és democràtic, des del meu punt de vista, toca triar democràcia.

La democràcia es vehicula a través de la participació política, i aquesta compta amb un instrument fonamental que són els partits. S’ha dit (i segurament jo mateix ho he escrit alguna vegada) que els partits tenen tendència a segrestar, com a mínim, segments de la democràcia, a través dels seus mecanismes interns. Algunes democràcies esdevenen partitocràcies, perquè els partits es queden tot el protagonisme. Això es dóna, especialment, quan els esmentats partits tenen uns mecanismes de control intern molt forts i no permeten gaire flexibilitat, ni en el seu interior, ni en les relacions del partit amb l’exterior. Però, igual que dèiem en relació al sistema democràtic, no hem trobat un substitut dels partits polítics que resulti més democràtic que aquests mateixos partits. Perquè, quan es parla de democràcia directa, sovent es fa referència a fórums de participació que representen menys ciutadans dels que puguin representar els partits. I, per tant, no són més democràtics sinó menys. Crec que sobre tot això ja vàrem reflexionar prou fa devers una dècada, en plena eclosió del que se’n va dir 15M.

Per damunt de tot, a l’hora de parlar de l’articulació de la democràcia com a sistema, hom es refereix al poble. Al cap i a la fi, democràcia significa govern del poble. Quan la democràcia es posa en entredit, el poble sorgeix com a talismà afirmatiu. D’aquí, la coneguda divisa “el poble salva el poble”, que tant hem sentit, per exemple, a redòs de la catàstrofe natural que va patir el País Valencià arran de la gota freda. Arran d’aquesta afirmació, emperò, inevitablement, ve una pregunta: què és el poble?

Agafem com a referència allò que tenim més a prop: el poble eivissenc (suposant que existeixi). Què seria, el poble eivissenc? Qui en formaria part? Evidentment, tothom amb dret a vot. Però, i els que no tenen dret a votar? Són part, del poble eivissenc? Deixem les formalitats de banda i intentem definir-lo. Si ho intentam, de seguida veurem que hi ha una característica fonamental: l’heterogeneïtat, una diversitat tan extraordinària que el fan pràcticament indefinible. Perquè el poble eivissenc serien els nadius de cinc generacions i els acabats d’arribar en pastera dels del nord d’Àfrica, procedents potser del Senegal. Serien els posthippies que no parlen cap llengua romànica però que viuen tranquil·lament a la campinya eivissenca i els treballadors de la construcció romanesos que es guanyen la vida raonablement bé a la nostra illa des de fa anys. Serien els directius de multinacionals alemanyes que teletreballen des de Santa Gertrudis de Fruitera i els mecànics andalusos que han heretat el taller que va muntar son pare. I els treballadors que es fan un sou tenint cura de les mansions dels pihoteros que no saben ni situar Eivissa al mapa i aquests mateixos especímens. I en formarien part els capellans colombians i els imams marroquins. I les kellys d’arreu del planeta i els empresaris que les contracten/exploten. La diversitat resulta tan extraordinària que em costa molt trobar cap tipus de definició mínimament adequda per a això de “poble”.

Es tracta, per tant, de trobar les maneres més adequades de gestionar tot això d’inacabat i d’imperfecte que tenim (que, assortadament, és gairebé tot). Al cap i a la fi, l’únic sobre què podem discutir té a veure amb l’organització de l’espai públic i en la legitimitat de qui pren les decisions sobre aquest ordenament. Per tot plegat, trob extraordinàriament perillós que es denigri la democràcia com a sistema (i en dir democràcia em referesc a la democràcia liberal tal i com avui està articulada), sense oferir alternatives que siguin com a mínim tan democràtiques com això tan imperfecte que ara gaudim.

Suscríbete para seguir leyendo