25 anys del pacte progressista

Dijous passat vàrem celebrar els 25 anys del primer Pacte Progressista, que va canviar la política, al tombant de segle, a Eivissa i a Formentera i, a causa de l’èxit local, al conjunt de les Illes Balears. Veníem d’un succés previ, que havia portat Pilar Costa al Senat, cosa que feia no res semblava pràcticament impossible.

La victòria del Pacte Progressista es va produir en unes circumstàncies que pens que, a hores d’ara, poden donar què pensar. I poden, tal vegada, tornar a ser un far per il·luminar allò que s’hauria de fer si volem que les forces progressistes tornin a tenir el pes que els pertocaria, des del meu punt de vista, dins el conjunt de la nostra societat. El Pacte Progressista va triomfar per la seua tasca basada en tres pilars fonamentals: autonomia d'Eivissa (i de Formentera), arrelament i unitat.

Primer pilar: autonomia. El pacte de 1999 es va poder dur endavant perquè les seccions locals de les illes Pitiusas dels partits d’àmbit estatal varen prioritzar l’acció local a les directrius globals. En el seu moment, tant el PSIB-PSOE com Esquerra Unida varen posar per davant els interessos d’Eivissa i Formentera, i no varen escoltar les veus que aconsellaven reforçar cadascun d’ells el seu perfil polític. Evidentment, hi havia militants, aquí, que consideraven que s’havia de fer allò que digués la direcció estatal dels respectius partits. Però la majoria -començant pels dirigents- varen optar per posar els interessos insulars per davant de les directrius que poguessin venir de fora. Als partits locals, més petits, ja se’ls suposava, perquè no tenien cap tipus de dependència exterior. L’autèntica autonomia, l’autonomia pràctica, idò, va ser un dels pilars de la victòria del Pacte Progressista.

Segon pilar: l’arrelament. Aquest segon pilar va estretament lligat amb el primer. Si hom es treu de sobre la dominació dels òrgans centrals (siguin institucionals, de partit o sindicals), la cosa va molt millor, i les possibilitats d’èxit augmenten. Així mateix, no es poden guanyar unes eleccions sense arrelament. Moltes vegades, des de les forces d’esquerres, s’ha posat el crit al cel per les victòries «estranyes» del PP a les nostres illes (especialment quan aquí han anat millor que al conjunt de l’Estat). La raó, si es vol entroncada amb velles polítiques, no ho negaré, guarda relació amb l’arrelament. Per guanyar unes eleccions s’han de presentar llistes amb persones que la gent conegui i amb qui la gent confiï, que hagin fet alguna cosa fora de la política i que tenguin un ascendent sobre grups importants de persones en el si de la nostra població. Sense aquesta circumstància, resulta molt difícil de guanyar eleccions. Amb candidats que només es relacionen amb el seu cercle més pròxim i que veuen la vida (i la política) a través de les lents del seu propi cercle concret i estricte no es va enlloc. Això, en aquella fita històrica, es va superar. L’arrelament, doncs, va constituir el segon pilar de l’èxit d’aquella opció.

Tercer pilar: unitat. El gruix de les esquerres, especialment a l’illa d'Eivissa, és el que és. Cap partit, per tant, no pot anar somiant -ni ho podia fer al tombant de segle- d’esdevenir plenament hegemònic si no és amb pactes amb d’altres formacions polítiques. La diferència entre els dos grans partits estatals, a Eivissa, si més no fins ara, ha sét que el PP pot arribar a ser hegemònic sense la col·laboració de cap altra força politica (a partir d’ara, la qüestió segurament no està tan clara, amb l’eclosió de l’extrema dreta, que creix aquí com arreu d’Europa), el Partit Socialista n’és molt i molt lluny. Això no vol dir que el PSIB-PSOE no pugui guanyar eleccions puntuals. Però no pot esdevenir el partit hegemònic dins la nostra societat, per molt que s’hi esforci, ni per molt bé que li vagin les coses a nivell del conjunt dels territoris sota sobirania de l’Estat espanyol. Per a les esquerres, idò, la victòria passa per la unitat. Això es va entendre molt bé, en aquella primera victòria del Pacte Progressista (i s’havia entès en la prèvia al Senat). Sense unitat, no hi ha èxit possible de les esquerres.

S’ha de dir que els tres pilars estan íntimament lligats: autonomia, arrelament i unitat constitueixen tres potes d’una mateixa taula, absolutament imprescindibles totes tres perquè a les esquerres eivissenques -i, per extensió, balears- els vagi bé. Aparentment, al llarg d’aquest paper hem parlat del passat. Però seria més interessant analitzar tots aquests fets no sota la lent de la nostàlgia, sinó mirant cap al futur. Què han de fer, d’ara endavant, les esquerres d'Eivissa i Formentera, per poder dur a terme el seus projectes? Fins i tot m’atreviria a dir: com poden definir-los, cadascú pel seu cantó?n

Suscríbete para seguir leyendo