Si Mazón parlàs valencià

La gestió pública de la tragèdia de València ha deixat un mal gust de boca tan difícil de llevar com la flaire que queda a la gent que ha sentit l’olor de putrefacció que la riuada ha deixat en aquestes comarques germanes. En tot moment, hem tengut la impressió -crec que els valencians tenen la impressió- que amb una mica de cura, una mica de sensibilitat i una mica de professionalitat per part de les autoritats del govern de la Generalitat Valenciana s’haurien pogut evitar tantes morts.

Potser ha hagut d’ocórrer aquesta desgràcia perquè la gent prengui consciència del que significa tenir, com deia Joan Fuster, un país sense política. Perquè els dirigents actuals no són res altre que una mena de mijorals dels amos amb seu al carrer Gènova de Madrid. Per això no se senten en absolut responsables de la seua gent, per això els importen tan poc els valencians. Per això el president, quan les rieres i els rius ja es desbocaven, amb tota la força d’un cabdal que, en el Magre, s’assemblava a l’Ebre, podia desconnectar en el privat d’un restaurant, amb una bella periodista fatxa, fins que la tragèdia ja era totalment inevitable. Per això, quan la desgràcia ja era del tot inevitable, una consellera es podia permetre el luxe de malparlar als parents de persones ofegades que s’acostaven a la morgue improvisada amb la intenció de recuperar els cossos dels seus pròxims. Per això una altra consellera, dies després, podia reconèixer que no tenia ni idea de la possibilitat d’avisar a través del mòbil tota la població de l’alarma, i així salvar vides. I no era una consellera qualsevol, sinó la responsable de salvar-les.

Algú podria pensar que l’Espanya radial, el fet que hi hagi hagut tren de gran velocitat abans amb Madrid que no amb Barcelona, des de València; la desconnexió mediterrània i la connexió mesetària no tenen res a veure amb la tragèdia ocorreguda a València. Algú ho podria pensar, però es tractaria d’un pensament de curt abast, de curta onada, de poca volada. Algú podria pensar que el fet que Mazón no parli valencià, que la consellera altiva no parli valencià i que la curta tampoc no en parli no té res a veure amb la tragèdia. Però seria veure les coses només a mitges. O encara menys.

Com que al País Valencià no hi ha política, com que València és un país sense política (com ho som les illes Balears), ha crescut una casta de masovers de l’amo que tenen com a valor primordial la submissió. Essent submissos a allò que dicten des del carrer Gènova, de Madrid, o a allò que diu la lideressa de la comunitat de la mateixa capital, no necessiten cap tipus de capacitació. Essent submissos es poden estalviar d’haver de treballar, i, encara més, i potser molt especialment, d’haver de treballar per als valencians. Als valencians, que els fotin! Els valencians els importen un carall a la vela i un fotre al rem.

Que el president dini durant mig dia amb la vedet de torn, que als consellers els importi més la tauromàquia que la seguretat de la gent, que els tècnics denunciïn que l’112 no funciona com toca i ningú no ho arregle, que passin tres dies sense que ningú hagi posat peu a llocs afectats, a l’epicentre de la tragèdia, que no se’n surtin en gestionar res de res, no deu tenir cap importància, si són submissos al cap de files, si voten el que han de votar, si atenen els dictats de l’Altiplà. Que els consellers i el president no estiguin connectats en xarxa, que puguin quedar sense cobertura enmig d’un desastre natural i que no tenguin cap alternativa, que passin tretze hores des d’una alerta roja i la posada en marxa d’alguna activitat governamental, que mostrin públicament la seua ignorància, la seua inoperància i la seua incompetència no té cap ni una importància. Com, per a ells, tampoc no en té que cent-trenta mil valencians, al marge dels partits polítics i de les consignes de la comunicació pública, protestin contra ells i en demanin el cap (figuradament) els cau completament esquena avall.

Si en Mazón parlàs valencià, segurament tendria aquella por atàvica a la barrancà que tenia la mare d’un amic meu de Bètera, que sabia perfectament quan podia enviar els fills a escola i quan no. Si en Mazón parlàs valencià, probablement tendria una mica més formació i sabria que, en una emergència, tot el govern ha d’estar connectat, i que no ha de dependre del fet que hi hagi cobertura. Si en Mazón parlàs valencià, probablement escolliria algú per la seua capacitació i no perquè llepàs la sola de la sabata més convenient (o alguna altra cosa) per assolir un determinat càrrec. Si en Mazón parlàs valencià, és possible i fins i tot probable que s’hagués posat el jac de feina no només per sortir a les rodes de premsa, sinó per fer costat a la seua gent, per ajudar aquells que l’han escollit, per defensar els valencians. Si en Mazón parlàs valencià, potser hi hauria una esperança per a la política, esperança que queda totalment estroncada quan pot ser escollit com a president algú que no parla la llengua del país. Això, ho expliques a Flandes i no s’ho creuen.