La música impregna Almodóvar

La música- Alberto Iglesias, autor de quasi totes les pel·lícules de l’autor de ‘Pepi, Lucy, Bom y otras chicas del montón’- impregna en tot moment i circumstància el cinema de Pedro Almodóvar. I ara més concretament a ‘La habitación de al lado’-, a projectar als Multicines Eivissa. Aquesta influència, aquesta sonoritat de notes intimistes i sòbries puja esglaons de qualitat fins a fer-se una de les protagonistes principals de la història a narrar. Ho fa en sentit superlatiu. Crea i defineix, matisa l’atmosfera que vol crear el director. Això és indiscutible. Com indiscutible l’excel·lència del film a comentar. Sens dubte un dels millors de la seva carrera. Al fil directe de per exemple ‘Julieta’, ‘La piel que habito’ o ‘Dolor y gloria’, les penúltimes grans obres d’Almodóvar, ‘La habitación de al lado’ és plena de suggerències emotives que acosten a l’espectador, el fa partícip d’aquesta descàrrega emocional continguda a l’hora de no demanar la llàgrima més impulsiva i afectiva. Res de tot això i encara que així fos, que no, benvinguda, no restaria mèrits a la guanyadora, Lleó d’Or al festival de Venècia. Tot un prestigi. Suggerències, insisteixo i malgrat la partitura musical, silencis més enllà de qualsevol dubte. A les planes de ‘El País’ escriu Elsa Fernández-Santos, "‘La habitación de al lado’ es una película que rechaza el duelo, solo presente en una fotografía de Cristina García Rodero, para reivindicar, pese a todo, la vida". Aquesta i no altra és la interpretació de la cinta. Filmada a Nova York i en anglès podria optar als premis de l’Acadèmia de Hollywood, cosa que a ben segur provocaria el terror i la desesperació dels seus detractors que de cap manera ho podrien superar. Impossible.. Interpretada per dues actrius meravelloses, Julianne Moore i Tilda Swinton, exquisides, dures i dramàtiques, la cinta és d’inevitable, obligatòria visió. I Carlos Boyero?, com dirien a València, a fer la mar. n

Suscríbete para seguir leyendo