Marchena ens amenaça

Passat el temps, crec que ja en podem parlar amb una mica més «soltura», sense fer mal a ningú. Al judici contra els líders del procés independentista català es varen fer molts errors (tant per la part espanyola com per la catalana). Ara, passat el temps i vistes les intencions de tothom, pareix cada vegada més clar. Em deia un amic, per exemple, que el xoc nacional hauria quedat molt més clar si els líders catalans haguessin usat el català en el judici, en comptes de passar-se a l’espanyol. S’hauria vist diàfanament que allò era un enfrontament entre Espanya (jutges tots en espanyol) i Catalunya (dirigents catalans tots en català). Si volem que el nacionalisme català no sigui ètnic sinó cívic, l’única manera de mostrar-ho era aquesta: parlant en català.

Entenc que, en el seu moment, es va valorar que parlant en espanyol els encausats tenien més possibilitats de no rebre de valent, cosa que es va demostrar completament falsa. (Ara tampoc no podem demostrar, en qüestió de tàctica, que si haguessin parlat en català la cosa hauria anat millor per a ells; per al país, en canvi, segur que sí).

El segon gest, entenc que també necessari, hauria d’haver set el no reconeixement de la legitimitat del tribunal per part dels encausats. Em ve al cap un dirigent independentista guadalupenc, davant un tribunal francès, fent servir les primeres paraules: «No som francès, som guadalupenc. No reconec la legitimitat d’aquest tribunal per jutjar-me, perquè, òbviament, és un tribunal francès, i, per tant, un tribunal colonial contra la meua nació». A partir d’aquí, el terreny de joc ja queda completament marcat. Parles en la teua llengua i afirmes que consideres que aquell tribunal no té legitimitat per jutjar-te. (No sé si fa falta tornar a recordar que legalitat i legitimitat són dues coses que de vegades no tenen res a veure l’una amb l’altra).

Tot allò ja ha passat, amb sobrepreu de dolor, com diria el poeta. En queden, en qualsevol cas, les escorrialles. Els líders del procés han plegat veles, en general, i tot ha quedat tapat per una llei d’amnistia que serveix, bàsicament, perquè no s’encausi ni es jutgi ni es condemni els policies que varen apallissar els pacífics votants el Primer d’Octubre de 2017. Els advocats catalans guarden un discret silenci, i tot sembla apaivagat. Com les aigües pantanoses, pestil·lents i putrefactes de què parlava el modernista Jaume Brossa a «Viure del passat», tot ha quedat encallat. Només queda el vers lliure de l’advocat eivissenc, antic vicepresident de la mesa del Parlament de Catalunya, Josep Costa, que encara li canta les quaranta a Manuel Marchena.

Quico Sallés ens reporta una recusació de Josep Costa i la resposta airada de Manuel Marchena. No té res a veure el seu to amb el caràcter que algun dels advocats catalans més servil li atribuïa: ironia, saber fer, capacitat dialèctica... Des del meu punt de vista, durant el judici, i en vaig seguir moltes estones, Marchena no va demostrar res de tot això. En qualsevol cas, els alts tribunals espanyols l’únic que han demostrat és que estan comandats per una colla d’ignorants que, quan els treuen del seu «campanario», no entenen res de dret internacional i de seguida es perden. No diguem ja de Filosofia del Dret, que per a la majoria d’ells és pura ciència-ficció. Josep Costa ha dit repetidament que el judici va ser una farsa, que el tribunal estava completament polititzat i un llarg etcètera d’elements que donen més que peu per a qualsevol recusació.

Ara bé, de l’últim episodi allò que em preocupa particularment és que Manuel Marchena ens amenaça a tots (si en Quico Sallés reprodueix bé la seua resposta). Ve a dir que en Josep Costa té dret a fer els plantejament que fa perquè és una persona encausada, però que si fos un altre qualsevol aquestes afirmacions podrien ser objecte de persecució per part dels tribunals. Dit d’una altra manera, que si allò que en Costa diu en defensa pròpia ho digués un servidor, posem per cas, opinant en un mitjà de comunicació, els jutges se’m podrien tirar damunt. No hi hauria llibertat d’expressió que hi valgués, ni d’altres històries.

Trob especialment preocupant que, en un suposat estat de dret com se suposa que és Espanya, un magistrat amb el poder de Manuel Marchena ens amenaci d’aquesta manera. I, sobretot, que no hi hagi manera de poder corregir l’actuació, evidentment contrària al Dret i, sobretot, a la Democràcia, d’un personatge com aquest.

Suscríbete para seguir leyendo