Mèxic, Espanya i el perdó pel passat

No sé si són més ridículs els qui afirmen que Espanya hauria de demanar perdó per la colonització d’Amèrica o els qui asseguren que no hauria de demanar-ne, si fa no fa són iguals. El millor seria que Espanya demanés disculpes i Mèxic respongués que no cal, i tots contents. Em sento tan poc concernit per les barbaritats que fes algú en el segle XVI, com pel qui va patir aquestes barbaritats, fossin els uns o els altres. Els espanyols van anar a Amèrica a saquejar tot el saquejable i els asteques tenien ritus que a nosaltres no ens agraden, és a dir, tots ells es comportaven segons s’esperava en aquells temps. I què? Com va escriure fa setanta anys L. P. Hartley, el passat és un país estranger, allà les coses es fan d’una altra manera.

Tal vegada per proximitat, els qui em sorprenen més són els meus compatriotes que es veuen en la necessitat de defensar el que van fer els conqueridors fa cinc segles, com si la cosa anés amb ells. El que fessin els espanyols no seria ni pitjor ni millor que el que van fer anglesos, belgues, portuguesos, alemanys, holandesos o russos, però aquí en diem «Llegenda negra» per a deixar clar que en el nostre cas és fals, que mentre els altres anaven a robar i rampinyar, els espanyols travessaven l’oceà amb la lloable intenció de civilitzar aquelles gents, construir universitats per als indis i, per descomptat, enamorar les indígenes, mai violar-les, que per alguna cosa al cap de poc encunyaríem la llegenda de Don Juan. Aquí va començar l’Spain is different. Fins i tot n’hi ha que basen la seva defensa en el fet que Espanya no considerava aquells països com a colònies, sinó com a províncies. Sens dubte que això era un gran consol per als indis.

- Molt bones. Venim a robar-li, esclavitzar-lo i fins i tot assassinar-lo si es posa gaire tossut, però sàpiga que a canvi el considerarem ciutadà d’una província.

- Oh, quin honor. Passin vostès, passin, de seguida els porto la meva filla perquè la posseeixin l’un rere l’altre, que després de tantes setmanes navegant, deuen venir amb ganes. Quina il·lusió, ser una província seva

Dit això, no em sento responsable ni del que fes el meu pare en vida, no em preocuparé pel que fes un desconegut fa cinc-cents anys.

Suscríbete para seguir leyendo