...I continuam parlant de la Chapí

Sí, malgrat que tot just ara mateix viu a València aprop on visqué Blasco Ibáñez, novel·lista de la seva preferència, la Chapí ha tornat a l’Ibiza que ella va conèixer —una altra Ibiza a l’actual, convé dir-ho— per rebre un justíssim premi a la seva tasca teatral, Premi a la Promoció que lliura Diario de Ibiza. Altres premis notables: el 8 de març de l’Associació de Dones progressistes, el Ramón Llull lliurat per el Govern balear i fa pocs anys la Medalla d’Or de la Ciutat d’Ibiza. Tots premis d’una justícia inevitable. La meva amistat sòlida a pesar de discussions cinematogràfiques, recordem que ella sempre ha set cinèfila de pedra picada malgrat no reconèixer el cinema de Pedro Almodóvar, però aviat canviarà d’opinió i jo tampoc, s’inicia molt a principis dels setanta, quan encara el GAT era el somni d’una nit d’estiu. En aquells dies, plenitud d’una societat, Ebusus, ara transformada quasi bé en un beach-club sense platja, cap a la mitja nit entrava al seu portal, aleshores al Passeig Vara de Rei, a les portes de l’anomenada entitat cap i casal de les nostres dretes més nostrades. O no. Fou el principi. Llavors una persona coneguda. Després comença una relació que sempre m’ha recordat la seqüencia final de ‘Casablanca’, «Rick este puede ser el principio de una gran amistad», li diu Claude Rains a Bogart. Soc la única persona a que ha vist tots els seus muntatges, infinits, del GAT. Han passat els anys, passa la vida i Feijóo no ha dimitit però aquesta es una altra història que algun dia no contaré. I amb el meu amor és manté pur sense oblidar que tingué el valor de representar una obra de l’ínclit poeta del règim dos José María Pemán que al cel sigui. Chapí, benvinguda a casa.

Suscríbete para seguir leyendo