Albert Serra i Gonzalo Boye

Un es confon. Com que en pocs dies es van estrenar Tardes de soledad, d’Albert Serra, i Boye, enemico público, un ja no sap si els animalistes es van manifestar en contra que es presentés una pel·lícula sobre l’advocat, perquè «humanitza una pràctica violenta» —alimenta aquesta teoria que el maletilla Boye va ser condemnat per col·laboració amb ETA— o si el procés va ser en realitat una cosa de banyes i folklore, que amb aquesta gent mai se sap. Tal vegada el que explica la pel·lícula —la que sigui de les dues, ja dic que em confonc— és que a Gonzalo Boye se’l toregen una vegada i una altra a les instàncies judicials europees, en lloc de sortir per la porta gran a coll del Vivales i Comín —que poques coses més tenen a fer ara mateix— com ell pensava.

No haurien d’estrenar—se alhora pel·lícules tan similars, igual la que va guanyar la Concha d’Or a Sant Sebastià és un documental sobre el destre Boye i el seu apoderat Vivales, que recull com en la fira del Procés creien que torejarien toros afaitats, però quan els van veure les astes esmolades i el pelatge negre com a togues, van arrencar a córrer i allà continuen, amagats darrere del burladero de Waterloo, amb els seus propis aficionats tirant—los coixins des dels tendidos, per caguetes. I això que el president de la corrida, senyor Sánchez, va treure el mocador groc que els indulta, de quin color havia de ser si no. Però ni així, no s’atreveixen a saltar de nou al ruedo. Hi ha destres molt porucs. O potser Gonzalo Boye, enemigo público, tracta d’un toro que sota aquest pseudònim vol semblar brau, fins que en sortir de torils es revela poqueta cosa i cornigacho, demostrant que és manso al primer passi de capot. Ja se sap que a Sud—amèrica els toros —o potser són els advocats, jo ja no sé, quin embolic amb les dues pel·lícules— són de menor pes que a Espanya.

Un embolic, ja ho dic. El més segur és que Tardes de Soledad sigui un rotllo sobre les llargues hores vespertines que el Vivales i Comín es passaran sols a la Casa de la Republiqueta, perquè l’enèsim recurs de Boye va tenir la mateixa fi que tots els anteriors: una estocada precisa de la justícia espanyola i, per si de cas, la puntilla de les institucions europees. I olé.

Suscríbete para seguir leyendo