Tardor, una llum dispersa

La tardor -demà mateix, a les 14 hores, 44 minuts- ens porta la fragilitat d’una llum dispersa, al paradís també de la fragilitat, vidre delicat, que evoca aquelles feuilles mortes que cantava un temps Yves Montand a la terrassa del Café de Flore, a un París definitivament mort i enterrat. Cert, Ibiza no és París però entre els arbres vora la seva amable ombra s’hi destil·la una remor de silenci quasi parisenc. Ja sap bon lector, prudent lectora que a l’hora d’escriure la imaginació vola més enllà de mots i de paraules, de percepcions i sentits oberts a passions. Perquè la tardor, aquesta tardor d’ara mateix, es passió desbordada, pell trencadissa, feblesa d’evocacions i de records a la vora del foc, prop de flames i per completar la seqüència un gin tònic a la ma mentre la dona de la teva vida folla amb una persona que no ets tu. Paciència. Simplement coses que passen. Hem tingut, i encara, un llarg, miserable estiu d’escàndols per tot arreu, un urbanisme terrible i devastador, una presència perpètua de creuers que vomitaven contaminació i altres derivacions mentre el personal ballava a les discoteques i la coca -no la coca de pebreres de sant Joan voldria precisar- s’escampava per tèrbols camins de destrucció. Cal no queixar-se, és el preu a pagar si volem gaudir de turisme que ens dona de menjar. També la tardor és la desitjada visita de la seva lluna. Aquesta mateixa lluna de què ens parlava el poeta Leopardi. «Dolça i clara és la nit i sense vent/i en pau sobre els teulats i enmig dels horts/s’està la lluna, i mostra des de lluny/serenes les muntanyes...». Temps de raïm, figues tendres o fràgils, magranes en flor. La terra fèrtil, cada cop menys, i la pluja necessària és fa patent i visible per la seva absència. Tardor disgregada entre un paisatge, un entorn que obliga -és imprescindible- tornar a Valle-Inclán, tornar a ‘Sonata de otoño’. Bon cap de setmana.