Santa Maria

Avui, cinc d’agost, celebram la festivitat de Santa Maria de les Neus, alhora que comencen les Festes de la Terra, a Ibiza i Formentera. Avui fa vuit-cents vuitanta-nou anys que les tropes catalanes comandades per Guillem de Montgrí varen desembarcar al Pou des Lleó, amb la intenció de conquerir les illes Pitiusas als... berbers?, nordafricans?, musulmans?... que les posseïen en aquell moment. Va ser, evidentment, un acte d’expansionisme i d’imperialisme, i, al mateix temps, constitueix el moment inicial de les nostres illes amb la personalitat col·lectiva que han ostentat fins avui. Certament, per enmig, hi ha hagut sotragades considerables (l’ocupació borbònica l’any 1715, la guerra del 1936-39...) que han modificat (o han maldat per modificar) aquesta identitat col·lectiva. Com deia Isidor Macabich, en el seu moment, els catalans porten a Ibiza fe i llengua. És a dir, identificació amb una determinada part del planeta (l’occident cristià) i amb una determinada nació (la catalana).

Com que avui celebram Santa Maria, compartiré dues Santamaries més que em vénen al cap, però que es diuen exactament igual que la nostra. Em referesc a les Santa Maria la major de dues ciutats ben diferents, però amb les quals devem tenir alguna cosa en comú: Erbil i Bonifaziu.

Erbil és la capital del Kurdistan Meridional, formalment part de l’Iraq, però, en realitat, un país gairebé independent, de facto. L’exclusió aèria a partir del meridià que travessa pel sud del país fa que els kurds sota sobirania iraquiana gaudeixin de molta més llibertat, posem per cas, que no els seus vesins de Turquia o de Síria. O de l’Iran, que sempre ens n’oblidam. La població d’Erbil és, avui, majoritàriament musulmana. Erbil té la ciutadella habitada des de fa més temps de manera ininterrompuda que es coneix al món: hi viu gent des de fa més de set mil anys. Durant llargues etapes, lamajor part de la població ha estat cristiana, però avui els musulmans constitueixen aquest gruix majoritari. Ara bé, l’Islam practicat entre els kurds meridionals és majoritàriament tolerant i no fonamentalista, lluny dels arravataments sunnites o xiïtes. I existeix una considerable tolerància religiosa, especialment si la comparam amb la que es practica a qualsevol dels països vesins.

A la ciutat d’Erbil hi ha una catedral cristiana erigida en honor de Santa Maria, que es diu Santa Maria la Major. Igual que la d’Ibiza. Fa uns anys vaig tenir ocasió de ser a Erbil fent un informe per a l’Agència de Cooperació de la Unió Europea sobre la situació dels drets humans en aquella part del món. Un temps després, Santa Maria la Major va ser protagonista com a lloc d’acollida. Arran de la participació dels cristians a Síria, durant la part més crua de la guerra, es va produir una allau de persones que professen aquesta religió cap a l’àrea més tranquil·la de la regió: el Kurdistan meridional. I Santa Maria els va obrir les portes. Entre l’interior i els voltants de la catedral hi va arribar a haver devers set mil persones (la gran majoria cristians procedents de Síria) que s’hi varen anar a refugiar. Ni el Kurdistan és ric, ni la majoria dels cristians del Kurdistan són gaire poderosos. Però varen acollir com varen poder aquells cristians, aquells éssers humans, que, per motius religosos, eren perseguits a la vesina Síria.

Em venia al cap tot l’afer de Santa Maria d’Erbil fa només una setmana, visitant una altra Santa Maria la Major, en aquest cas a la ciutat fortalesa de Bonifaziu, al sud de Còrsega. Bonifaziu és la ciutat que dona nom a l’estret que separa Còrsega de Sardenya, i que té només dotze quilòmetres (una distància similar a la que hi ha entre Ibiza i Formentera). Santa Maria també ostenta la condició de catedral. Es troba situada a l’interior d’un impressionant recinte emmurallat, construït al segle XII i ampliat durant els segles posteriors amb la intenció de defensar-se de possibles atacs de pirates berberescos. Erigida pels genovesos -els nostres enemics ancestrals-, Bonifaziu constitueix un bastió davant possibles invasions procedents del sud. I Santa Maria hi solidifica una presència europea, d’arrel italiana, veïnatge etrusc i religió cristiana. Històricament, s’assembla molt, en molts aspectes, a la Santa Maria la Major d’Ibiza. La de Còrsega és més modesta, però, es miri com es miri, té el seu encant. I el seu paregut inqüestionable.

Voldria aprofitar aquesta celebració d’avui (nacional i religiosa) per fornir aquesta perspectiva més àmplia i solidària, per acostar-nos a aquells que ens semblam, o a aquells amb els quals ens podem sentir solidaris, per la seua gran solidaritat. A major honor de Santa Maria, dels valors compartits i de la Civilització.

Suscríbete para seguir leyendo