Neus Cardona, el pòsit i la substància

(«Et faig un petit present/arrelat en la nostra tradició/llegat de la saviesa/de les nostres persones majors...». Neus Cardona Ribas, ‘Pòsits de Llum’, Ibiza, 2024, Edicions Aïllades). El diccionari -i tots els diccionaris sempre tenen raó- defineix el mot pòsit com una mena de substància que es deposita al fons d’un vas (ara diríem al fons del poema, del sentit poètic del verb) que conté un líquid en el qual es travava en suspensió, soluble, sediment. A la vora d’aquest entramat estructura, dona forma i perfil un llibre, ‘Pòsit de llum’, ara protagonista principal d’aquestes modestíssimes ratlles. El poemari n’és dividit en tres parts, ‘Lluernes en vers a es tancó de Can Curt’, ‘Traç d’espurnes d’un sol càlid de setembre’ i ‘Clarianes o el refulgir de les metàfores’. Tres capítols per analitzar, d’una banda, el llenguatge literari, las formes que ha triat l’autora a l’hora de la investigació poema a poema. I d’altra el sentit i la sensibilitat quan es tracta de profunditzar amb lentitud una escenografia, una posada en escena que invita el lector a fer el seu personal, intransferible viatge al món que Neus Cardona fa provocar vers a vers, poema a poema. Llibre d’intimidat i de silenci, d’esplendor controlat i ressò obert a múltiples interpretacions. «En acabar de llegir», escriu Eva Tur, «i tancar el poemari de Neus Cardona, voldríem saber d’aquesta saviesa atàvica que abraça el viure amb les seves contradiccions. Ens reconforta, però, saber que algunes coses ens queden al fons i que no és altre que el sediment lluminós i en eivissenc d’alguns d’aquests versos que ens escalfa». Sí, ens escalfa, ens emociona i, per què no dir-ho?, ens protegeix. ‘Pòsits de llum’, un llibre notable.♦