Opinión | Temps de magranes

Françoise Hardy, tendres als ulls

(A Julio H. poeta exiliat a Platja d’en Bossa, sur-mer que ho entendrà)

I ho entendrà en el sentit que ell va viure es suposa que amb intensitat els temps aquells tot just dos dies abans, o quasi, de la irrupció volcànica, imperecedera dels 4 de Liverpool. Coses simplement de l’edat. Un humilíssim servidor també/també té els seus records, les seves emocions perceptibles i severes. Ha mort a París -80 anys-Françoise Hardy enviada a l’olímpic de la fama mercè a una cançó -que no cançoneta fàcil, dirien els ignorants de sempre -‘Tous les garçons et ls filles’- capaç de convulsionar a una joventut que l’abraçà d’immediat i per sempre més. Amb la seva mort, entre altres sentiments puc evocar-la amb tristesa i amor perdurable. Palma de Mallorca, estiu del 64, a la llavors sala de festes ‘Tito’s -lluny encara perduda en la boirina el concepte de discoteca d’efectes posteriors i devastadors-, un lloc, una escenografia mítica als 50/60, punt d’encontre de jovent a la caça i captura de sueques llibertines i amorals. Altres èpoques. Perquè a l’esmentada sala de festes actuava -inoblidable, inoblidable, inoblidable- Françoise Hardy. Sóc testimoni personal, jo era dels presents i a primera fila mentre ella cantava «c’est le temps de l’amour, le temps de copains et l’aventure. Quand le temps va et vient, on no pense à rient malgrat ses blessures». Un colp. Un esclat interior. Una sentimentalitat. Sentimentalitat desbordada per tot arreu. Tenia 22 anys. I jo també. Però els nostres destins es separaren. Mai més la vaig tornar a veure. Françoise tenia profunda carn de dona, olor de margalides escampades al vol, colònia i perfum de vidre i metall. Blau sobre blau, or en la mirada d’ulls carregats de tendresa oberta com l’atmosfera d’un dolç mig dia d’estiu. Tal qual.