Opinión | Tribuna

Llach a l’ANC, un triomf de la música

Una notícia a la qual no se li ha donat la importància que mereix és l’elecció de Llach com a president de la tan estimada ANC, la delegació catalana de l’Associació Nacional del Rifle

Una notícia a la qual no se li ha donat la importància que mereix és l’elecció de Lluís Llach com a president de la tan estimada ANC, la delegació catalana de l’Associació Nacional del Rifle. Un fet com aquest s’hauria d’haver celebrat amb eufòria a tot el món, no només a Catalunya, ja que, tenint-lo ocupat amb el que sigui, ens assegurem que en Llach no canti. Si finalment va vèncer en les eleccions a l’ANC, fou per tota la gent que es va mobilitzar per a impedir el seu retorn als escenaris, jo mateix vaig estar a punt de donar-me d’alta en aquesta entitat, només per a poder votar per Llach. Al final el meu vot no va ser necessari, és tanta la gent que vol mantenir a Lluís Llach allunyat d’un piano, que el triomf estava cantat.

- Cantat? Volen que canti?

- No, Lluís, era una manera de parlar. Deixa anar el micròfon, vinga.

Era necessari buscar-li a en Lluís Llach una distracció, la que fos. Si no aconseguíem enfilar-lo fins a la direcció de l’ANC, l’hauríem apuntat a cursos de papiroflèxia o a classes de zumba, tot i que la presidència de qualsevol cosa que porti com a cognom «Nacional de Catalunya» és molt més adequat, així es pensa que és una cosa seriosa i s’oblida de la música.

No és que parlant en Llach aporti gaire alegria, el meu pare li deia El ploraner de Verges cada vegada que el sentia, però cantant és, a més de tristoi, perillós. No per casualitat la majoria dels seus concerts tenien lloc en locals tancats: a l’aire lliure era un risc perquè els ocells s’adormien en ple vol i queien en picat, sovint sobre el cap dels pobres espectadors, que al seu torn també estaven roncant, imaginin l’ensurt. Un estornell que cau de bec des de cinquanta metres d’altura no és cap broma, no diguem una gavina. Aquesta amenaça ha passat a la història, l’home està ara distret tot el dia, per a fortuna del món en general i dels déus de les arts en particular.

- Lluís, ens agradaria que cantessis L’estaca en un acte que...

- Em sap greu, no tinc temps, estic pensant de quin color serà la samarreta de la Diada, que ja els hem fet servir tots. Per cert, què et sembla l’eslògan «Aquest any de debò, abans anàvem de broma»?

Quina tranquil·litat. Qui ens havia de dir que al final l’ANC tindria alguna utilitat.

Suscríbete para seguir leyendo