Opinión | Tribuna

La droga, el quid de la qüestió?

Dia sí dia també assistim a un serial que resulta d’allò més estrambòtic, relacionat amb les dificultats per trobar casa a Ibiza. Tothom s’esgargamella contra els preus abusius dels lloguers, però ningú no piula en relació als salaris. Cada dos per tres surten notícies esfilagarsant-se les vestes perquè es cobren mil euros per una habitació de lloguer, però ningú no diu res de tants i tants hotels que venen les mateixes habitacions a cinc-cents euros la nit. I que paguen als treballadors un sou mensual que de vegades no arriba al que costa un menú per a quatre persones al seu restaurant. La demagògica és tan visible que cuida fer vergonya comentar-la públicament. Però apareix de manera continuada, als mitjans, a les convereses de bar, a les tertúlies radiofòniques...

Alguna vegada -unes quantes, certament- ens hem trobat persones que es queixen amargament del fet d’haver de viure en una caravana, o en una tenda de campanya, a Ibiza, “mentre a la Península, amb el que cobr, m’hi podria pagar un bon pis” (record textual, crec). La pregunta que ens feim resulta del tot elemental: per quina raó, si a Ibiza és tan difícil de viure-hi, si no es pot trobar un sostre a un preu elementalment raonable, si t’acribillen a bars i restaurants, si tot és caríssim, prohibitiu, si se’ns expulsa sistemàticament, per quina raó (repetesc només per agafar el fil) la gent hi continua venint a treballar? Per quina raó la gent viu en condicions tan precàries per ser uns mesos aquí, a l’illa? No estarien millor a qualsevol altre lloc, segons manifesten ells mateixos?

La meua teoria, basada només en una observació segmentària i, per tant, probablement errònia, és que una part important de la gent que ve a Ibiza i que hi viu en unes condicions sovent ben lamentables, no treballa. O no ho fa de manera convencional. Certament, n’hi deu haver una part d’aquests posthippies que diuen que l’illa té no sé què de màgic que els crida, i que llavors arremeten contra els avariciosos eivissencs, els insuportables indígenes, i totes les penúries que han de passar per fruir d’aquesta màgia. Aquests, emperò, tampoc no crec que constitueixin un percentatge gaire considerable.

Em remet a l’observació d’una caseta ocupada, en un lloc boscós del meu municipi, on el tràfec estival resulta extraordinari. Primer varen arribar unes quantes persones, aparentment sense llar, que varen decidir ocupar la casa. No eren els propietaris ni es té constància que en tenguessin cap permís. Però bé, això va com va. “Si viene la guardia civil, ya estamos acostumbrados y sabemos cómo tratar con ellos”, deia un, vantant-se de la poca por que li feia la força pública. Posteriorment, s’hi ha anat afegint gent. Primer un parell de caravanes. Després alguns cotxes més. Llavors es fa un tancat nou i s’hi afegeixen espais. Mentrestant, òbviament, ningú no recull la brutor que el grapat de persones que hi ha allí van generant. De manera que al cap de les setmanes n’hi ha un munt que aixeca més que la caseta mateixa. Malgrat que es troba dins un ANEI no sembla que el perill d’incendi, el grapat de cotxes abandonats, o les tones de ferralla i de deixalles preocupin gaire.

En aquest enclavament, evidentment, hi ha un supermercat. Un hipermercat. Un megahipermercat. Tothom sap que pot anar allí a proveir-se de determinades substàncies, i que els seus requeriments de substàncies fora del mercat regular seran atesos de manera més o manco immediata. Per això, el petit enclavament congria un devessall tan permanent de vehicles amunt i avall, que s’hi aturen una estona, es proveeixen i se’n van tranquil·lament. O la petita colònia ha generat unes relacions socials fora mida en un temps absolutament rècord. Potser tenen habilitats que a la majoria dels humans ens són totalment alienes.

És clar que el tipus de turisme que té prevalència a Ibiza guarda relació amb el fet de poder-hi adquirir drogues fàcilment. És evident que hi ha una relació entre la cultura clubber i el consum d’estupefaents. No fa falta ser Einstein per saber que el turisme de pocs dies i de discoteca durant vint-i-quatre hores només resulta possible a base d’un consum elevat de determinades substàncies.

Bona part del turisme que ve a Ibiza aporta poc, al conjunt de la societat eivissenca. Encara no s’ha obert el debat, per exemple, de com socialitzar els guanys del turisme. O han de ser només per als empresaris hotelers? El pagès que manté el seu tros cultivat, no ha de rebre res, per mantenir el paisatge, dels que més se’n beneficien?

El tipus de turisme que tenim genera bona part dels excessos que patim. I una part d’aquests excessos tenen a veure, així ho podem intuir, amb les drogues. Si no, el que explicàvem als dos primers paràgrafs seria impossible d’entendre.

Suscríbete para seguir leyendo