Ulisses a la Xanga

Ideologia, a l’Argentina i aquí

Joan Ribas Tur

L’Argentina és un dels desastres de creixement econòmic del s. XX. Una potència mundial a finals del s. XIX i principi del s. XX que va anar a menys. El 1950 la renda per càpita de l’Argentina era un 129% més alta que l’espanyola, però el 2020, 70 anys després, la renda per càpita espanyola és un 83% més alta que l’argentina. A meitat de segle passat, Juan Domingo Perón enviava carn i cereals al règim de Franco —recordem que el 1950 Espanya era encara més pobre que el 1935—, però aquest avantatge s’ha diluït i revertit fa temps.

Per què? La història econòmica de l’Argentina és mala de resumir en un parell de paràgrafs, però bàsicament per una política econòmica nefasta. A Perón sovent se li dóna el crèdit de pare del populisme. Des de 1960 cap aquí la macroeconomia argentina ha estat desastrosa. Tres hiperinflacions, diverses crisis bancàries i crisis de balança de pagaments, i diversos impagaments del deute sobirà argentí. El problema de fons sempre ha estat el mateix: el dèficit públic. Els governs han utilitzat l’emissió de diner per pagar una despesa pública que excedia de molt els impostos i això ha generat inflació i tota la resta de problemes econòmics argentins, principalment i per sobre de tot, la incapacitat de l’Argentina de créixer a llarg termini de manera sostinguda.

L’Argentina va ser històricament un receptor d’emigrants, un país fet en bona mesura d’onades d’emigrants, sobretot italians i espanyols, entre molts d’altres. Però des de les darreres dècades del s. XX cap aquí, també han canviat els fluxos migratoris i l’Argentina s’ha convertit en un país emissor, sent Espanya la destinació preferida de molts d’ells. Exiliats polítics els anys de la dictadura militar i emigrants econòmics, gent que se’n va per mirar de tenir millors oportunitats i refer la seua vida en un altre país.

El passat desembre Javier Milei va guanyar les eleccions amb un programa llibertari radical que proposa dolaritzar l’economia i eliminar el bac central per tallar la inflació. El contrincant de Milei era el ministre d’economia sortint amb una gestió nefasta. Milei ha començat a aplicar retallades i reformes que està per veure com funcionaran. En qualsevol cas, l’està aplicant a través de decrets presidencials, perquè la teràpia de xoc d’aquest estil és pràcticament impossible d’aplicar en societats democràtiques i la deriva autoritària de l’Argentina és ara mateix un risc real.

Dimecres Milei va anar a Davos i va aprofitar el seu discurs per avisar que Occident està en gran perill pel socialisme. Poca broma. Occident és un concepte una mica ambigu en termes geopolítics, però es defineixi com es defineixi, és mal de veure que el socialisme sigui un risc real que el posi en perill. El bloc de l’Est es va ensorrar. La Xina és formalment un país comunista, però no té res a veure en aquesta història. I els països com Cuba o Veneçuela és evident que no són un model, però és més evident encara que no suposen cap perill per a Occident.

Més aviat els problemes d’Occident

venen de Putin, amb ideals de refer l’imperi rus, però no de refer el socialisme; els problemes venen de si torna o no Trump i de l’ascens de la ultradreta a Europa, de la pugna geopolítica amb la Xina, etc. Però com que això Milei ho sap, va canviar la definició i va dir que el socialisme ja no és el que era, la definició clàssica de socialisme basada en la lluita de classes i la propietat pública dels mitjans de producció no li serveix. Ara, va dir Milei, el socialisme s’ha transmutat en el “feminisme radical” i la “lluita de l’home contra la natura” que es refereix a les polítiques contra el canvi climàtic i l’escalfament global.

L’arribada de Milei s’ha saludat amb energia, entusiasme i enveja des de la dreta espanyola. Ayuso, Aguirre o Aznar l’admiren i l’envegen, com l’admira i l’enveja Abascal, i tota una corrua d’opinadors que es diuen liberals però no ho són gaire. Potser Milei és un mem, ho veurem en un parell d’anys, quan es pugui avaluar el resultat de la teràpia de xoc i repassar les dades macro, però els seus seguidors espanyols són uns “super mems”.

El liberalisme clàssic beu dels principis de la Il·lustració: humanisme, laïcisme, drets humans, cosmopolitisme, etc. La ultradreta actual està fora d’aquesta tradició. Defensen l’austeritat, baixar impostos i desmantellar l’estat del benestar, però es gasten una milionada en guerres, exèrcits, presons o en el seu moment en rescatar els bancs. Demanen posar el mercat al centre de la vida social per mercantilitzar la vida pública i treure de l’àmbit democràtic els drets humans bàsics. Propugnen un retorn a un fonamentalisme cristià per fer la guerra cultural contra el feminisme i els drets sexuals. I fan exaltació d’un concepte caricaturesc de la llibertat: el vi d’Aznar i les canyes d’Ayuso. I tornen a censurar llibres, músics i còmics, mentre aboquen més sous públics als toros.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo