Tribuna

La ‘desbandá’ és avui a Gaza

Es coneix com la desbandá un dels episodis més cruels i inhumans de la Guerra Civil Espanyola. El dia 8 de febrer del 1937, les tropes franquistes van entrar a Màlaga. La població, que segurament coneixia les atrocitats que la columna del general Queipo de Llano i el tinent coronel Yagüe havien protagonitzat per Sevilla i Extremadura, va fugir en direcció a Almeria per la carretera de la costa. Vàries desenes de milers de persones, població civil indefensa, fugien del terror. Des de la mar, els creuers Canarias, Baleares i Almirante Cervera disparaven els seus canons contra aquesta columna humana. I per acabar l’acompanyament, la Luftwaffe, l’aviació nazi alemanya, la bombardejava des de l’aire. Van provocar unes quatre mil víctimes. Tot això va passar davant la passivitat de les principals potències democràtiques occidentals, que van posar en marxa la política de no intervenció mentre l’aviació de Mussolini i Hitler atacaven Eivissa, Barcelona o Guernika.

Avui la desbandá és a Gaza. L’exèrcit d’Israel, amb l’excusa d’exterminar els activistes de Hamàs, ha obligat la població a desplaçar-se cap al sud, alhora que l’ataca per terra, mar i aire, bombardejant barris sencers, hospitals o escoles. Ancians, nens i malalts han hagut de sortir de ca seva o dels hospitals, en mig de la guerra, per marxar cap allà on, potser, no tenen familiars ni coneguts que els acullin. Les víctimes són ja més d’onze mil. I aquest genocidi també està passant davant la indiferència de la comunitat internacional, de la Unió Europea i de la Lliga Àrab. 

Fa prop de dos anys, quan Putin va començar la guerra a Ucraïna amb un atac a la regió del Dombàs, Estats Units i la Unió Europea immediatament van respondre amb sancions econòmiques. Però cap ni una veu s’ha alçat en defensa de Palestina. El secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, es va atrevir a donar una interpretació sociològica de l’existència de Hamàs, explicant que no havia nascut del no-res. Va patir l’envestida del govern israelià qualificant-lo de simpatitzant de Hamàs. És fàcil d’entendre que setanta-cinc anys d’ocupació, assentaments il·legals en terra palestina, la segregació racial o el mur de Cisjordània havien de provocar algun tipus de resistència. Però molt poques veus s’han escoltat en defensa de Guterres. Israel ha decidit denegar visats als representants de Nacions Unides i ha declarat non grata l’ONU. Així mateix l’Alemanya nazi va abandonar la Societat de Nacions el 1933.

També és fàcil d’entendre que aquesta operació militar contra la població civil palestina no condueix cap a la pau. Està sembrant la llavor de l’odi entre els infants que han quedat orfes, entre els pares i mares que han perdut els seus fills o els que han perdut els seus germans, veïns o amics. Israel no està lluitant contra Hamàs, ho està alimentant.

El passat diumenge, més de cinc-centes persones ens vam concentrar al passeig de Vara de Rey per exigir una sortida pacífica al conflicte. Els assistents vam cridar per un alto el foc immediat, l’actuació segura dels equips d’atenció alimentària, sanitària i psicològica, l’alliberament dels ostatges que encara queden en poder de Hamàs, l’alliberament dels presoners que Israel manté a les seves presons sense acusació formal ni dret a la defensa, la retirada d’Israel dels territoris ocupats il·legalment i el reconeixement de Palestina com un Estat sobirà amb capital a Jerusalem. 

La població d’Israel també té dret a viure en un clima de pau i tranquil·litat, no de guerra. Mai una guerra ha solucionat res, perquè condueix a una victòria o una derrota, però no a la pau. Aquest conflicte avergonyeix tota la humanitat. Els assistents a la concentració vam reclamar el respecte pels Drets Humans, l’aplicació del Dret Internacional i una solució satisfactòria per als dos pobles i per a les generacions esdevenidores.

Luis Ruiz Val | Membre de la Plataforma de Solidaritat amb el Poble Palestí

Suscríbete para seguir leyendo