Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Joan

Bernat Joan i Marí

(Sant Jordi de ses Salines, 1960). Doctor en Filologia Catalana. Sociolingüista. Potser periodista de vocació, encara que no en vaig estudiar acadèmicament. Col·labor a Diario de Ibiza des de l'any 1979, de manera ininterrompuda. M'apassiona discórrer sobre llengua, sociologia, política, i mirar tot allò que tenc al voltant, sense apriorismes ni partit pres, amb tanta llibertat de consciència com som capaç d'atresorar.

Carme Junyent, in memoriam

A primers de setembre ens ha deixat na Carme Junyent, professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i factòtum del Grup de Llengües Amenaçades (GELA). Coneguda com a activista per la llengua, especialista en Àfrica (segurament una de les africanistes més destacades dels Països Catalans), políglota (parlava un grapat de llengües africanes que la majoria dels ciutadans seríem fins i tot incapaços de situar damunt un mapa, suposant que mai les haguéssim sentit anomenar), persona senzilla (com solen ser els savis), assequible i cordial.

Na Carme va ser una persona molt independent, amb una independència guanyada a pols, que també li va suposar un prestigi indiscutible entre la gent de la nostra professió (em referesc, naturalment, a lingüistes, sociolingüistes i similars). Tenia criteri i l’expressava amb tota naturalitat, encara que no coincidís amb allò que pensava la majoria i, de vegades, ni tan sols amb allò que marcava el sentit comú més general. Diríem que posseïa un ‘pensament lateral’ poderós, i que l’aplicava amb intel·ligència a tota la seua tasca tant cívica com professional.

Tenir criteri propi implica trobar-se també sovent al bell mig de fortes polèmiques. Per exemple, na Carme Junyent era totalment contrària al llenguatge anomenat inclusiu (i que ella anomenava falsament inclusiu), adoptat per una majoria del moviment feminista, per exemple, i per bona part de la societat. Contrària a repetir, per exemple, els termes en masculí i en femení. Mai no hauria dit en un discurs ni hauria escrit allò d’‘els catalans i les catalanes’ o ‘els botiguers i les botigueres’. En català, deia na Carme, el terme masculí equival també al neutre, de manera que quan deim ‘els eivissencs’ ja ens estam referint als hòmens i a les dones, als eivissencs i a les eivissenques. I, per tant, no cal anar-ho repetint. Aquesta posició seua, ben clara i brillantment defensada, li va valer crítiques molt dures. Però ella se les espolsava, de vegades, posant de manifest situacions contradictòries, com quan va fer veure que l’ús del terme ‘persona no-nada’ en comptes d’‘el no-nat’ feia variar completament el sentit de la llei sobre la interrupció voluntària de l’embaràs. Ningú no hi havia caigut que, si en comptes de no-nat posaves persona no-nada, canviaves completament el sentit de la frase. Com aquest exemple, en mostrava molts d’altres.

Defensora acèrrima de la plena normalització de la llengua catalana, considerava que el sistema d’immersió lingüística al sistema educatiu de Catalunya realment no havia funcionat. D’una banda, perquè en realitat a primària a molts centres no es feien -no es fan- el cent per cent de classes en català. I, de l’altra, perquè la cosa no té la continuïtat necessària a secundària. Com que, des de l’administració, es prefereix no tocar el tema, considerat espinós, el qüestionament que en feia na Carme Junyent sempre resultava, si més no, incòmode. Però a na Carme no la preocupava especialment: preferia dir les coses clares abans que no guanyar-se la simpatia de ningú.

També tenia clar que el futur de la llengua catalana depèn dels parlants. Per això esperonava els catalanoparlants, a nivell individual, perquè mantenguessin el català. Si un percentatge important de catalanoparlants mantengués el català sistemàticament, la llengua no correria cap perill. Perquè una llengua no es perd perquè no la parlin els que encara no la saben, sinó perquè no la parlen habitualment (o sempre) els que sí que la saben. Per això, remarcava de manera insistent això que a l’Àfrica del sud de Nelson Mandela en deien «la força d’un». La força d’un, sovent, resulta suficient per mantenir una idea, un projecte, una llengua, una cultura. Si actuam en conseqüència, no hem de patir pel futur de la llengua catalana. En aquest sentit, hem de recordar el llibre que va escriure a quatre mans amb Bel Zaballa: ‘El futur del català depèn de tu’.

L’any 2021, Viena Edicions li va fer l’encàrrec de recollir un panorama general de la sociolingüística catalana sobre la situació de la llengua, sobre els reptes que té plantejats i sobre el futur. Una part de les anàlisis es varen publicar setmanalment a Vilaweb. La resta, completaren el llibre. Vaig tenir l’honor de participar-hi, convidat per na Carme, amb qui m’unia una coneixença i un tracte d’anys, per tantes coincidències tant professionals com d’idees. El resultat va ser ‘El català, la llengua efervescent: 77 visions sobre el terreny’.

Durant tot l’estiu hem llegit articles de na Carme Junyent a Vilaweb. N’hi ha un de memorable, per mi un dels imprescindibles del periodisme d’aquests darrers anys: ‘La vida no és breu’. I un altre molt especial, escrit per ser publicat quan ella ja no hi fos: ‘El dret a morir en català’. Ens ha deixat, però ens queda tot el que ha publicat (un bon feix de llibres, articles, treballs especialitzats...), el que ha dit, el que ha discutit i tot allò que recordam i recordarem d’ella.

Compartir el artículo

stats