Temps de magranes

Eivissa, 1962

El príncep de les lletres catalanes, ex-poeta emèrit per la gràcia de Déu i repartidor de pizzes a domicili, un humilíssim servidor de tots vostès, evoca la terrassa aquella de l’hotel aquell -l’Ebeso, darrers dies de l’estiu, 1962- la cançó i la melodia també, «Yo esperaba septiembre para volver a verte... canción de amor en septiembre eso solo me quedó de ti...».

Ara, setembre encara, l’emoció podria perpetuar-se en el temps i arribar a la mateixa conclusió. L’al·lota en qüestió,15 anys, anomenada tal vegada Carolina, es va desdibuixar per una línia de la mar més enllà de qualsevol sentiment perduda entre la multitud urbana o dins el caòtic món rural de la pagesia possible. No ho sap. No ho sap encara. Però setembre, com si això fos el dia de la marmota cada any en passat agost que sempre és catastròfica amb tel·lúrica torna. Torna i s’instal·la entre nosaltres amb lleu humitat tardorenca i reminiscències d’un estiu que no acaba de fotre el cap i fins l’any que ve. I amb ell, amb el setembre, la cançó, la música que el cor et destrossa... o quasi. Tenim el record musical a flor de pell, a flor d’aigua entre intimitat sensorial i cos d’ànima lluitadora, preparada sempre per la lluita, per una batalla sense fi. Podríem escriure que el príncep ho té tot. Menys Carolina. Com diria l’amic Juanjo Ribas això no té remei, això acabarà malament. Setembre. Setembre encara.

Suscríbete para seguir leyendo