temps de magranes

Alegria i felicitat de juny

Després, altra volta, sols. Han portat la brevetat del seu pas sota aquest cervell salvatge. Nocturnitat a prop del teu ventre, dels pits amables que al sol s’ofereixen. Sou, són ara mateix, personatges penjats de les branques. No hi ha fulles i la tardor és un mite, el vi es desfà entre les dames de la mitjanit, antics cavallers moren amb el neguit de la calor. i voler sortir a la mar i esbrinar mots encreuats però infinits. (Ara la gent corre de pressa pel carrer. Ha començat a ploure. El vent tranquil ha cregut veure avui a la tarda endevinar sota la pluja la silueta de Mònica a l’espera d’un taxi.. O d’un senyor que li fa l’amor...). No ho sé. No ho sé encara.. M’ha set impossible esbrinar des del meu finestró la color dels seu ulls. .No és gaire fàcil fer una descripció de la Mònica. Era la dona que portava el llarg vestit pels rierols sense flors. Dits del matí fora dels límits com el llarg somni. insinuat nits de coixins, llençols, llums de l’horabaixa tremolosa.. Sense l’home, sense les vermelles pàgines, , sense la mar de l’illa, eres petita notícia dels dies de color i de dolor. Tarda de la nit. Aquells cabells inventaven la prolongació renovada jorn rere jorn. Mots i cançons. Setembre fou una gavina perduda. Vella la casa i groc el paper. Blau el matí i el capvespre tenia la música de Theodorakuis per poder contar la història.

Suscríbete para seguir leyendo