Okupes d’ahir i d’avui

Una nit de l’estiu passat, estava fent la cervesa en una terrassa de Cala Montgó. Al costat es va asseure un grup de sis o vuit xavals d’aspecte pijo. Al cap de poc, estaven manejant els seus mòbils d’ultimísima generació mentre es fotien entre pit i esquena gintònics d’aquests que et serveixen en una peixera i amb menestra de verdures surant. A penes acabar-lo, en demanaven un altre, deuen haver vingut sense sopar, vaig pensar. Els vaig mirar amb enveja, donant un cop d’ull a la meva trista canya i al meu vetust mòbil.

- Has vist aquests?- em comentà l’amic amb qui estava, en adonar-se que els dirigia l’atenció-. Són els okupes que van entrar fa dos dies a la casa del meu veí anglès, aprofitant que aquest estiu no ha vingut. Els veïns hem avisat la policia, però no hi ha res a fer.

No vaig veure cap família buscant un sostre on acollir-se, no vaig veure uns immigrants acabats de saltar de la pastera, no vaig veure un aturat a qui acabaven de fer fora del pis per impagament. Vaig veure com demanaven un altre gintònic. Déu n’hi do com ha canviat el moviment okupa. Als inicis eren joves que protestaven contra el mercat immobiliari i, alhora que okupaven, s’integraven en el veïnat, pretenien fins i tot millorar-lo. S’han adonat que això requereix algun esforç, i que la vida és més plaent si et dediques a estimular-te amb substàncies externes, practicar sexe amb el primer que enxampis i tocar els bongos, a poder ser no tot alhora. També les revolucions eren en origen cosa de qui no tenia res a perdre, fins que a Catalunya inventàrem la revolució per diversió de la classe alta. Allà on es perverteix la idea de revolució, bé pot pervertir-se la d’okupació.

Problemes de seguretat i de sorolls a banda, el que em molestaria de tenir veïns okupes, és aixecar-me cada dia per a anar a treballar mentre ells no foten ni brot. Això no hi ha home que ho suporti. Fins fa poc aquestes coses només passaven a la Casa de la Republiqueta, en la llunyana Waterloo. Els veïns del Vivales han de passar-ho tan malament com els dels okupes contemporanis, anant cada dia a treballar per a guanyar-se el jornal mentre els seus veïns es passen el dia de festa i no hi ha qui els desallotgi.

Estem marejant massa els nostres fills amb el que els convé. Entono el mea culpa. Jo aspirava que, de gran, l’Ernest fos un oprimit, així l’hi vaig dir després d’un passeig pels barris d’alt standing, on vam veure llaços grocs en mansions amb gespa i piscina, més gran aquell com més metres quadrats tinguessin aquests. El procés va morir i el pobre Ernest no va tenir temps de convertir-se en un oprimit d’aquests. Sense procés i desapareixent amb dissimulació els llacets grocs de balcons i façanes («Llaç groc, diu? Em sembla que es confon, jove, en aquesta casa no n’hem tingut mai»), el vaig animar a fer-se influencer, que això sempre rendeix i també es treballa poc. Em vaig equivocar altre cop. La professió de futur, almenys a Catalunya, és la d’okupa. Als okupes no hi ha qui els toqui el crostó, gaudeixen de bona premsa, i viuen sense fotre ni cop. Com a molt, surten del cau un parell d’hores al dia per a intentar fer malabars en un semàfor i mirar amb mala cara a qui no els dóna almoina. Com a forma de vida, sembla ideal. Demà li compro a l’Ernest uns bongos.

Suscríbete para seguir leyendo