Què passa amb els bancs?

Ara fa tres setmanes va caure Silicon Valley Bank (SVB), un banc mitjà especialitzat en el finançament de les empreses tecnològiques de Califòrnia. La caiguda d’aquest banc va ressonar com l’eco del gemec d’un sector estructuralment complicat. Els esdeveniments s’han precipitat en pocs dies: dos bancs mitjans més als Estats Units han tingut problemes, i ràpidament el mal de panxa ha creuat l’Atlàntic. La setmana passada la cotització de Credit Suisse, —el segon banc suís, el banc que patrocinava la selecció suïssa i Roger Federer— no va aguantar les pèrdues, el principal accionista saudí va dir que no hi posaria més capital i el banc va haver de ser rescatat pel banc central suís i s’ha venut a UBS, el seu gran competidor. I, contaminat pel banc suís, el Deutsche Bank va caure molt a borsa i encara no està clar si l’episodi està tancat. SVB era un banc americà mitjanet, però Credit Suisse i Deutsche Bank són —era en el cas del primer— dos gegants de la banca europea.

Tornen els problemes bancaris? Hi ha risc d’una nova crisi financera generalitzada? Per què ha d’interessar a la gent normal, que com a molt té quatre estalvis assegurats al banc, la gent que més aviat té problemes amb el dia a dia als bancs, que les grans entitats financeres s’ensorrin de tant en tant? La primera raó per la qual les crisis bancàries són tan importants és perquè la banca i els sistema financer tenen un caràcter sistèmic i les crisis financeres afecten la resta de l’economia causant recessions, atur i pobresa.

És interessant rebobinar una mica. El 15 de setembre de 2008 va caure Lehman Brothers, aleshores el quart banc d’inversió més gran del món. La caiguda de Lehman Brothers es considera el tret de sortida del daltabaix més gran que han patit les economies avançades des dels anys 30 del s. XX. A Europa, la crisi bancària es va complicar amb la crisi de l’euro i crisi del deute sobirà i en el cas espanyol es va perdre pràcticament una dècada. A Espanya, si algú compara el panorama financer —bancs i caixes— del 2008 amb el del 2023 veurà la magnitud del terratrèmol.

No sabem el que passarà ara, però la situació és diferent que al 2008. El 2008 hi havia una bombolla immobiliària i els bancs havien concedit hipoteques a clients dolents, que no les podrien pagar, i no només això, havien empaquetat aquestes hipoteques i les havien venut a altres bancs, de manera que els impagaments varen desencadenar una crisi de magnitud desconeguda des del crack del 29. Ara, en el cas del SVB, el problema és que aquest banc va veure deteriorar el seu balanç per la pujada de tipus d’interès i va sofrir un pànic bancari, una retirada de dipòsits, no de petits dipositants, sinó per clients molt rics i empreses que van retirar la tresoreria buscant rendiments millors. La psicosi ha contagiat un parell més de bancs mitjans americans. Credit Suisse portava una temporada amb pèrdues, més pèrdues de les que el mercat estava disposat a suportar, hi va haver retirades de dipòsits, va fallar el pla de reestructuració i va acabar en mans del banc central i venut a UBS per fer un monstre bancari que té actius per una vegada i mitja o dos el PIB de Suïssa. En el cas de Deutsche Bank, el contagi ve de préstecs creuats amb els suïssos i de dubtes sobre capacitat de tornar els deutes.

En definitiva, els bancs tenen un problema estructural per la pròpia natura del seu negoci, perquè demanen dipòsits a curt termini, però fan préstecs a llarg. Els dipositants deixen els seus diners, però el banc no els guarda per a que els tornin a buscar, el banc els presta. Si tothom anés a l’hora a buscar els seus dipòsits el banc no podria fer-hi front. Això es coneix com un pànic bancari. Alguns pensaven que després de 2008 no tornaria a passar, però la realitat ha vingut a desmentir-los i ara mateix no sabem si les properes setmanes hi pot haver més sorpreses o no. Tot això ha arribat abans de fer dos anys que els bancs centrals varen començar a pujar molt ràpidament, els tipus d’interès per lluitar contra la inflació. I aquí hi ha un dilema: els bancs centrals han de pujar tipus per lluitar contra la inflació, però cada vegada que ho fan afebleixen el balanç dels bancs, perquè baixa els valor dels seus actius. A mesura que els bancs perden valor, els inversors venen les seus accions i baixa la cotització dels bancs a borsa. Arriba un punt que la situació és insostenible i els bancs han de ser salvats, amb garanties o fons públics, o deixar-los caure.

I aquí hi ha la segona raó per la qual les crisis bancàries han d’importar als que només són clients dels bancs, però en canvi són contribuents, que paguen els seus impostos: els bancs s’acaben —el 2008 i ara— rescatant amb diner públic. Un rescat del sistema financer que els governs no apliquen a altres sectors de l’economia o a les famílies. Quan alguns diuen que els bancs que són massa grans per caure, són massa grans per existir a vegades és complicat no estar-hi d’acord.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo