La primavera és una merda

La primavera -científicament comprovat, demostrat- és una merda. Com estació -i que Vivaldi, Stravinsky i Valle Inclán em perdonin- és un desastre, un estat caòtic inevitable, un desfet de temperatures inclassificables, una maror interna/externa. La primavera és un fenomen que tot ho desballesta quan intrèpida cavalca camí de l’infern desolador, anguniós fins i tot. Primavera? No gràcies. Tot comença quan el gran magatzem ho anuncia i a primera plana: «Ya es primavera en El Corte Inglés». Llavors el desastre està servit, convé desaparèixer de la circulació a l’espera desitjada de les primers gotes de la tardor quan el món, superay el vertigen estival, entra en raó. I la conversa -també l’amorosa entre parelles-és possible. La primavera és tot i això vol dir que no és res de res A la primavera plou, però no plou, fa fred, però no fa fred, fa calor, però no fa calor, fa vent, però no fa vent. És humida, però tampoc. Un temps llunyà i més enllà de probables galàxies, un poeta -poeta menor, mediocre, voluntariós o de bona fe tal vegada- creà el mite de la primavera a l’hora d’inspiració. com a fons més o menys literari. I des de llavors ençà, de forma mimètica ho hem repetit fins més enllà del tòpic. La realitat configura una altra realitat més fiable. Volverá a reír la primavera... cantaven tota una colla de falangistes descerebrats. Primavera i tots els polítics del país en campanya, a la recerca desesperada del vot. Cal votar. A l’esquerra, lògicament. Però la primavera és una merda.

Suscríbete para seguir leyendo