Remor

Aquest home i aquesta dona, espectacle de la civilització, parèntesi o llum a la vertical de l’estiu, estrangers conquerits a terres estranyes es banyen el cos ara que abril és tan sol un perfil, , silueta d’ombra i penombra, classificació indeterminada dels dies o una tardor tan especial i privada que ni es compra ni es ven, es lloga a bocins entre la vida i la mort, el cop de destral o la navalla -oberta, lluenta d’argent, al fil d’un perill a la matinada blanca- que sempre hem deixat abandonada sobre la taula de la cuina. Expectació i record, consciència al descobert, melangia i silenci al visitar la casa camperola de xiprers, esveltes figures, magraners, fruites de la terra que volen aixecar la mirada -tèrbols ulls humits- cap a un cel gris, pobre, estèril, un cel fet per a un home, per un camí d’estrelles. Tens curiositat per un esdevenir que s’acosta? Deixa doncs la fragilitat del cartró, fes la responsabilitat una tendència irrenunciable, comporta’t amb l’alba...A l’alçada de les circumstàncies -ràbia i coratge, nirvi i tensió- tristíssimes, l’entrellat és condició indispensable per a la prolongació d’un estil concret de focs d’artifici manipulats per la mà -mà d’obra, val dir-ho-. La llarga marxa de la nit rere els segles voldrà fer de l’hivern una besada calenta. Els matins són de neus sense morts ni rialles. Pensar que cap recó del cervell s’hi crea el foc necessari per intuir la lluita aspra d’íntimes lliçons. Evasió de monstres boirosos cada jorn que trobàvem llampecs a la seva llar bifurcada i enorme. Maig de l’aigua. El rellotge, la humitat de les paraules, dibuixar l’hivern, contrallum dels cossos, tot comporta una mena d’ocells, remor d’aigües caigudes, monòlegs d’ahir, llargues processons amb carrers que no fan explosió d’amor.

Suscríbete para seguir leyendo