Miquel tanca la porta

Miquel Costa, recordeu ex Editorial Mediterrànea, editor tanca la porta. Tanca la porta i se’n va. No d’aquest món precisament que l’home encara és jove -jove i amb experiència acumulada d’anys i anys- té a la seva vida desafiaments i altres treballs a desenvolupar dins un futur ample i generós. Se’n va perquè deixa les seves tasques i responsabilitats com editor i tal vegada -només tal vegada, que la cosa és complexa- es retirarà la seva pau camperola de Corona i escriurà les seves memòries ben aconsellat per dos dels seus magnífics clients perdurables, Bartomeu Ribas Guasch, poeta de Portmany i un servidor, poeta emèrit per la gràcia de Déu i repartidor de pizzes a domicili. Després d’un llarg viatge entre llibres de tota mena i condició l’home deixa per voluntat pròpia el sempre difícil món dels llibres, de l’edició i obre parèntesi a una nova -renovada- vida. Se’n va però deixa al darrera una tasca complexa i gens fàcil com és donar sortida a gent de poetes, assagistes, novel·listes, gent de bona fe que ha volgut dedicar-se i en plenitud a les lletres Concretament a les lletres catalanes, una àrea complexa carregada de dificultats dins un món aspre que no té altra feina que combatre -polítics, intel·lectuals, jutges...- a tot allò referencial a Catalunya i derivats, que són molts, que són molts. Però i malgrat tot la feina editorial no corre perill. El seu substitut, hereu o com volgué dir és l’amic per tants conceptes Vicent Marí, home de confiança -és del Barça, tot un crèdit- que té el costum d’anar-se a jeure tard, molt tard, «quan surt el sol» diu sovint. Miquel, una cerveseta al bareto aquell ple d’al·lotes guapes? D’acord.

Suscríbete para seguir leyendo