Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

372c1cd1 2b70 42b0 b1cd cf3dcbf0324a

Ulisses a la Xanga

Joan Ribas Tur

Benestar i paradoxes

No sé com treballen altres articulistes, però jo sempre vaig prenent notes al mòbil i guardant notícies i idees que em semblen interessants per escriure’n al respecte. A vegades aquestes notes acaben en un article i a vegades a la paperera. Dies passats he pres notes sobre quatre notícies:

1. La setmana passada sortia que Santa Eulària és la localitat amb l’habitatge més car d’Espanya, superant Sant Sebastià. El metre quadrat a Santa Eulària va pujar un 8,3% el 2022 i ja arriba a 4.407,2€ segons les dades del Ministeri. Però és que Ibiza és la segona del rànquing, amb 4.260,5€ per metre quadrat. Aquesta estadística, que és la que referien els titulars, és la d’habitatge de segona mà. En primera mà, la primera és Ibiza, seguida de Sant Sebastià i Santa Eulària. Ja ho he dit altres vegades, Ibiza és l’illa dels rècords.

2. Al mateix municipi de Santa Eulària, a Jesús, Sa Residència Colisée està vivint una situació molt greu. Els familiars denuncien manca d’atenció i deixadesa cap a persones grans, impedides, que no reben l’atenció que han de rebre. Si ens situàssim tots darrere el vel de la ignorància, sense saber on ens tocaria viure ni quines serien les nostres circumstàncies personals, tots escolliríem viure en una societat on es defensés més als més dèbils. I els més dèbils són (ho som tots quan passen per aquestes etapes) els nens petits, les persones grans i els malalts. Una societat que no té cura dels majors ha perdut l’oremus. Val a dir que aquesta residència és privada, propietat d’una multinacional d’aquest sector, però està concertada amb el Govern balear, que abona més de dos milions d’euros cada any per 84 places. Uns 2.000€ al mes per plaça concertada no és una xifra menor.

El problema d’assistència a la tercera edat és molt greu, però de fet, com qui diu, acaba de començar, perquè l’esperança de vida és cada vegada més alta, la natalitat més baixa i cada vegada hi haurà més persones grans que necessitaran més assistència durant períodes més llargs de la seua vida. El repte assistencial, econòmic i social, és de dimensions colossals. Ho saben les empreses com la propietària de sa Residència Colisée que estan invertint per posicionar-se en aquest mercat. No sé si ho recorden, ara fa tres anys, després del covid havia de canviar tot. S’havia d’acabar no donar prioritat absoluta als serveis públics. S’havia d’acabar tenir els CAP, els hospitals o les residències mal finançades i amb massa poc personal. Hi va haver desastres terribles a moltes residències on els vells morien sols i les famílies ho sabien dies després. Moltes residències no han tornat a obrir. Vam passar mesos sortint al balcó a aplaudir als sanitaris i alguns polítics ens varen prometre que no passaria mai més. Parole, parole...

3. A Can Misses la falta de metges és un clàssic, però la d’oncòlegs ha arribat al paroxisme. Can Misses és un hospital modern i molt gros, però una gran infraestructura hospitalària sense els professionals que l’han de fer rutllar i han de donar servei a la població és un contrasentit. El problema és molt complex, però la solució conceptualment senzilla: sense posar-hi (molts) recursos no té solució. Calen molts recursos per atreure professionals que ara no volen venir perquè amb el salari que se’ls ofereix viuran molt pitjor que a altres llocs. Un sistema que retribueix igual a treballadors que fan la seua feina en llocs amb diferències enormes de nivell de vida no pot funcionar bé. La falta de retribució adequada crea distorsions greus pel funcionament de l’economia en general i dels serveis públics en particular. Els salaris són relativament massa alts a algunes regions i relativament massa baixos a altres regions, fent que l’ajust del mercat de treball i el matching entre vacants i aspirants no rutlli. Aquestes disfuncions tenen una traducció en termes de dinamisme, creixement econòmic i nivell de vida. No pot ser causalitat que 40 anys de finançament autonòmic hagin cronificat les diferències de renda i atur i no hagi contribuït a estimular el creixement de les comunitats més pobres. En canvi, augmenta la seua proporció de funcionaris i el seu benestar perquè gaudeixen d’uns recursos molt més elevats, que venen bàsicament de comunitats mal finançades. Les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, tenen una persistència de mal finançament històric, independentment del color polític dels seus governs i del govern de Madrid i presenten sistemàticament resultats socials per sota de la mitjana.

4. No em queda espai, però no em puc estar de traduir el titular del Daily Mail, un diari sensacionalista britànic el passat dilluns 27 de febrer. He respectat les majúscules de l’original en una paraula clau. Diu: «L’acció d’Espanya per rebaixar els britànics a la recerca de turistes ‘de luxe’ està causant MISÈRIA per als habitants de Mallorca i Ibiza, que es veuen obligats a viure en furgonetes, perquè ja no poden pagar el lloguer, a mesura que els preus augmenten».

Compartir el artículo

stats