La importància de la memòria democràtica

Recentment, es donava a conéixer la notícia de què dues germanes que no sabien de l’existència de l’altra, però que sospitaven que podien haver format part dels anomenats «bebés robats», es van retrobar.

Aquest retrobament no va ser casual. Va ser gràcies al banc d’identificació genètica autonòmic que va promoure la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica i que treballa juntament amb el Servei de Seqüenciació de l’Institut d’investigació sanitària i biomèdica Fisabio.

Aquest cas és un clar exemple de la importància i el valor que té la memòria democràtica per a la recuperació, no sols, de les restes de la gent assassinada i que va quedar a les voreres de camins i carreteres, també de la gent, encara en vida que va ser arrabassada a les seues famílies de forma il·legal per part de la gent afí al règim feixista del dictador.

També és important per a reconéixer la memòria de l’esforç i la lluita de persones que van defensar el règim legal de la República i en contra dels que es van alçar en un fatídic cop d’estat i que els va condemnar a la mort o a l’exili. I en els dos casos a l’oblit.

Un oblit intencionat que volia esborrar qualsevol rastre dels avanços en drets i llibertats aconseguits en aquells anys i que tant destorbaven a les elits que van recolzar i apuntalar al règim assassí del dictador.

L’eix fonamental sobre el qual es van construir els drets republicans va ser la Constitució de mil nou-cents trenta-u. Una Constitució que per primera vegada a la història de l’Estat Espanyol, reconeixia el sufragi universal i la igualtat plena de drets entre dones i homes, aspectes que, com ara mateix estem vivint de nou, no agrada massa a la gent de l’Església catòlica i altres sectors de la dreta és rància.

Òbviament, tots aquests avanços van quedar anul·lats i esborrats de la història per part dels feixistes. I així han estat les coses massa anys.

A l’any dos mil set, amb Zapatero com a president ja es va aprovar la primera llei de memòria històrica que no va tindre cap desenrotllament però va donar visibilitat i reconeixement a les associacions memorialistes que treballaven pel seu compte i sense recursos en restablir una història que només havien contat els que van guanyar. Ara s’ha fet un pas molt més important en aquesta direcció i, a poc a poc va obrint-se camí la veritat del que va passar.

Una veritat que la gent que enyora al dictador feixista no vol que veja la llum conscient de les barbaritats comeses per aquells que volien imposar la seua veritat a sang i foc.

A poc a poc i amb la tenacitat de les associacions memorialistes, de persones anònimes que treballen de forma altruista així com, en el cas valencià, la voluntat política de la consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo, va aconseguint-se el restabliment de la justícia i reparació de la gent valenciana assassinada per defensar la democràcia tant pel dictador Franco, com per Hitler als camps de concentració.

Perquè una democràcia plena no pot existir sense memòria, justícia i reparació de la gent que va perdre la vida per defensar idees democràtiques. O de les persones que van haver de fugir per salvar la vida.

Queda molta feina per a fer, però hui dues germanes que no sabien de l’existència de l’altra ja s’han retrobat gràcies a la feina de molta gent que continua buscant amb aquestes premisses: memòria, justícia i reparació. Gràcies a tota la gent que ho fa possible.

Suscríbete para seguir leyendo