Cadàvers excel·lents

Lògicament febrer, més dolent que el turc, les cròniques són necrològiques marcades per la rígida figura de la mort i encara la cosa continua i fins la setmana propera. Els cadàvers excel·lents foren de tota mena i condició; gent del cinema, de la literatura, de la música han farcit els comentaris quotidians i de cada dia. Cròniques i necrològiques. Directors de cine, Agustí Villaronga, Carlos Saura, l’escriptor Josep Maria Espinàs, Raquel Welch, tota una revolució, un impacte sensorial i sense límits. Dies passats ens arribà una altra notícia de dol del món de la música popular i de qualitat, Burt Bacharach nascut el 1928. Compositor, pianista, cantant, director d’orquestra...Tot un complex creatiu d’altíssim nivell. Les seves cançons evoquen la nostàlgia dolça d’aquells cadells que a la dècada dels seixanta i part dels setanta visqueren la sentimentalitat plena d’uns estius de brogit i una mica de fúria. I si algú dubta, que consulti a Julio Herranz, musicòleg expert. Moltes de la seves composicions s’integren, formen part absoluta dins la maror d’un temps d’un país encara maleït franquista on l’obscenitat era la corrupció habitual. La seva cançó més coneguda destacà a la banda sonora d’un film recordat, ‘Dos hombres y un destino,’ amb aquell meravellós duo de protagonistes principals Paul Newman i Robert Redford. La recordau, veritat? Va guanyar l’Oscar. I llavors dos. Un llarguíssim nombre de balades mítiques, ‘Raindrops keep fallin’ on my head’, i la meva preferida ‘I say a little prayer’ cantada per la fantàstica, extraordinària Dionne Warwick.

Suscríbete para seguir leyendo