Carlos Saura, un tambor de Calanda

De veritat de veritat el meu primer gran contacte amb Carlos Saura començà amb ‘La caza’, un esclat d’emoció a les pantalles espanyoles de l’època, pels voltants aproximadament de 1965, quan una colla selecte de cinèfils érem presents al cinema Alexandra, tot un clàssic de la programació cinematogràfica ubicat al centre neuràlgic del Passeig de Gràcia barceloní. De l’autor de ‘La prima Angélica’ i ‘Ana y los lobos’, ja teníem aleshores grates referències. Per exemple, ‘Los golfos’, la seva òpera prima i ‘Llanto por un bandido,’ que decepcionà al principi,però revaloritzada de forma notable al pas dels anys. A la sortida d’aquella ja històrica projecció érem cinèfils estupefactes, enlluernats per la densitat dramàtica, finalment tràgica d’uns amics de tota la vida en un dia de caça per un paisatge de Toledo on laGuerra Civil fou protagonista. Perquè d’això tractava la pel·lícula, una paràbola amarga i dura sobre els fets del 36 al 39 a terres d’Espanya. Les imatges, la música de Luis de Pablo, la fotografia, un blanc i negre perfecte captat per la llum del càmera Luis Cuadrado. Llavors els intèrprets, Alfredo Mayo, Ismael Merlo, José Prada i Emilio Gutiérrez Caba, l’únic actor viu d’aquella extraordinària odissea que fou, que és, ‘La caça’, peça fonamental de la història del cine espanyol, un títol imprescindible. Després, sempre a la mateixa alçada cintes de prestigi, ‘Cría cuervos’, ‘Mamá cumple cien años’, esplèndid fitxatge de Rafaela Aparicio per a un cine de qualitat’, ‘El jardí de las delícias’, ‘Bodas de Sangre, ‘Deprisa deprisa’, ‘Carmen’, ‘Flamenco, ‘Tango’... fins arribar als quasi 40 de títols. Carlos Saura, bon viatge.

Suscríbete para seguir leyendo