Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

372c1cd1 2b70 42b0 b1cd cf3dcbf0324a

Ulisses a la Xanga

Joan Ribas Tur

Ses Salines, final feliç

L’any passat l’Institut d’Estudis Eivissencs va publicar ‘Ses Salines: L’orgull d’un poble. 1975-2001. De macroprojecte urbanístic a Parc Natural’, de Joan Lluís Ferrer. El llibre és una crònica d’un quart de segle de lluita per salvar ses Salines d’Ibiza i Formentera de l’especulació urbanística. Diumenge passat el mateix Joan Lluís Ferrer entrevistava en aquest diari a Isabel Martínez León, l’arquitecta municipal de Sant Josep entre novembre del 74 i abril del 76 que rebrà properament la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Sant Josep en reconeixement al seu paper clau els anys 70 per aturar la urbanització de ses Salines. En l’entrevista, Martínez León explicava com la varen forçar a abandonar la seua feina a Sant Josep i més encara, com son pare va ser acomiadat de la feina: «Pues bien, al no poder los poderes fácticos encandilarme con dádivas, porcentajes y encargos, todo lo cual rechacé, se lo hicieron pagar a mi padre, dejándolo sin trabajo de un día para otro. Él trabajaba en unos hoteles de alguien que no quiero mencionar.» En llegir aquesta frase vaig pensar en la novel·la de Guillem Frontera ‘Sicília sense morts’.

Isabel Martínez León, que va arribar a l’Ajuntament molt jove, es va oposar al projecte d’urbanitzar ses Salines enfrontant-se a Josep Gustems, secretari de l’Ajuntament de Sant Josep des de 1956 i factòtum de l’urbanisme d’aquest municipi durant els anys frenètics de destrucció del litoral. Gustems és un cas paradigmàtic de la gestió pública del franquisme i la transició, treballant alhora per a l’Ajuntament i per a les empreses que anaven contra l’Ajuntament. Amb Gustems i els alcaldes al seu voltant es va consolidar un dels urbanismes més corruptes i més bèsties que es poden trobar a la Mediterrània. L’excepció d’aquests alcaldes va ser Josep Tur Serra, Coques, que va durar poc, justament per enfrontar-se als intents de Gustems i Ibifor de privatitzar el litoral i urbanitzar ses Salines.

La història de ses Salines és una història amb final feliç. Ses Salines és un parc natural i els reptes que té ara són molt grans, però són reptes de gestió, no d’existència com fa 40 anys. L’Institut d’Estudis Eivissencs, la Comissió de Defensa de ses Salines, la Coordinadora Salvem ses Salines i el Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN) tenen el mèrit d’haver catalitzat i mobilitzat la societat eivissenca i de no defallir fins arribar a la declaració de Parc Natural. El llibre de Joan Lluís Ferrer és una crònica detallada d’aquest procés, que es llegeix sovint con una novel·la farcida dels noms dels protagonistes —a favor de construir-ho tot uns, en contra els altres— d’una història que per una vegada acaba bé.

Una història que acaba bé, perquè ses Salines es varen guanyar. Com es va guanyar el cas del golf de Cala d’Hort. Però no sempre és així i es va perdre, molt més recentment, el cas de les autopistes i s’ha perdut al llarg de dècades el port d’Ibiza i tantes cales. Joan Lluís Ferrer explica molt bé com s’han desfet molts indrets i com encara ara, un urbanisme en taca d’oli va desdibuixant el paisatge de l’illa fins a fer-lo irreconeixible. Queda molt per defensar. Un aspecte important és que de la mateixa manera que s’han destrossat molts llocs hi ha una feina important per renaturalitzar i restaurar. Fer i desfer son dos cares de la mateixa moneda i tant es poden generar llocs de treball al sector de la construcció construint com enderrocant.

Un matís final sobre el títol del llibre de Joan Lluís Ferrer. No estic segur que la victòria de ses Salines sigui realment ‘l’orgull d’un poble’, així com a tal, perquè hi ha una part substancial d’aquest poble que ha recolzat sempre els abusos, la corrupció, els desgavells urbanístics i la destrucció del medi ambient. Els anys 70 això bullia, però encara no s’ha apagat el foc i queden batalles per donar i per mirar de guanyar. Una part del poble sí. Escrivint l’article he anat al prestatge on tenc la meua col·lecció de la revista UC. El setmanari UC va publicar el primer número el 27 d’agost de 1977 i va sortir amb ‘Recuperem ses Salines’ en portada en el primer número. I dos mesos després, el 5 de novembre de 1977, sortia amb una de les portades més mítiques d’aquella revista: la portada color de rosa, amb la foto d’en Vicent Fita a la manifestació contra la urbanització de ses Salines, amb la samarreta amb el dibuix de Pere Planells, el seu fill a bescoll i el titular ‘Ses Salines salvadas a pesar de la derecha’.

Joan Lluís Ferrer recull aspectes ‘divertits’ de la crònica d’UC de la manifestació del 28 d’octubre de 1977 a s’Alamera, com aquest passatge: «Tras los cristales y tristes ventanales de la Sociedad Recreativa Ebusus dos pares de ojos conocidos: los de Andrés Tuells y los de Abel Matutes, y dicen testigos fiables que este último, amparándose en un ambiente que le ríe sus senatoriales gracias, porque en otro no es posible, comentó ‘Bah, es mateixos barbuts de sempre’». Celebrem que almenys per una vegada, es barbuts varen guanyar.

@joanribastur

Compartir el artículo

stats