L'espinàs

A mí el que más me gustó fue ‘Viatge pels grans magatzems’ (1993) que tomaba como punto de partida una idea buenísima: trasladar a un ambiente típicamente urbano el método que utilizaba en sus libros sobre parajes rurales remotos. Es posible que tuviera un eco del libro de Julio Cortázar y Carol Dunlop ‘Los argonautas de la cosmopista’ de 1983. También me gustaba que escribiera en los bares...». Són paraules escrites per Magí Camps al rotatiu català ‘La Vanguardia. D’acord; un dels seus millors llibres -va escriure més de noranta i milers i milers d’articles a diversos mitjans de comunicació- és aquest que cita Magí Camps, llavors i això és capital i de perpetues ressonàncies el fet d’escriure als bars, una cosa que a l’ús, a l’estil Josep Pla ho qualificaria ho qualificaria de grandiós. Escriure sobre el taulell, a l’aroma del cafè negre i calent, voluptuós i sensual és una exercici didàctic, pedagògic i moltes altres coses més. totes elles -totes- excel·lents. El clima, l’atmosfera, l’ambient parroquial i a la vegada multinacional que s’hi respira per aquells indrets és pura meravella i si a sobre -però això són figues d’un altre paner- lligues... Espinàs fou periodista d’alt voltatge sense caure en la nota demagògica, populista, brutal que avui per avui s’estila a molts de periòdics d’actualitat. No. Josep Maria Espinàs n’estava lluny de tota aquesta merda que en dies d’ara mateix és cotitza per tot arreu. També/també escriptor de novel·les, ‘l’últim replà’ o ‘Combat de nit, per exemple. A més a més cantava com una mena de George Brassens català. Fou un dels creadors de l’anomenada Nova Cançó Catalana, ja sap el lector, Pi de la Serra, Guillermina Motta, Serrat, Maria del Mar Bonet, Llach... Sí, un pèrdua considerable. Un abraç, Josep Maria, un abraç.

Suscríbete para seguir leyendo