«Misión Rescate»

El que té trescar entre els calaixos oblidats, on dormen els records, retalls de vida, fotografies, alguna carta guardada gelosament que encara desprèn el perfum que, amb el pas del temps, ha desdibuixat els mots. Paraules d’amor senzilles i tendres, com deia a la cançó el gran mestre Joan Manuel Serrat. En rellegir-les és com si per un moment poguessis veure per un foradet còsmic un fragment de la pel·lícula de la teua vida, et porten a la placidesa d’aquells anys on no hi havia res més a fer que jugar i somiar. Un temps que s’estirava com ho feien els nostres calçons, temps de petits i de grans descobriments, d’enamoraments i desenamoraments, de grans projectes, de colla d’amics, excursions, música, trobades, jocs i carícies als peus de sa Murada jugant amb els nostres cadells...

Dins d’una funda de plàstic, entre les fotografies, uns carnets de llicència d’esportista aleví, un altre de cadet i un curiós carnet de l’any 1970 que m’acreditava com el Batidor número mil nou-cents cinquanta sis de Misión Rescate, un programa de RTVE, impensable avui en dia, que promocionava l’arqueologia, la localització de jaciments i troballes de restes arqueològiques, i que tenia com a principals objectius inculcar l’arqueologia entre els escolars i ajudar a recuperar i conservar el patrimoni. Un espai on es donava a conèixer el valor de les obres d’art i el respecte que mereixen, així com també es denunciaven situacions de béns del patrimoni que es trobaven en perill. 

Aquells anys amb el reclam de l’èxit del programa, es formaren infinitat de grups de batedors a diferents col·legis i associacions arreu de tot el territori nacional, que compartien en els programes de televisió i ràdio el fruit de les seues activitats. 

Aquelles missions ens varen captivar i no vàrem tardar a formar un grup de Misión Rescate al nostre col·legi, es Seminari. Aprofitant que ens hi quedàvem a dinar, apressadament engolíem el darrer mos i amb la taronja o la poma a les mans partíem a les nostres aventures, ara en missions oficials de rescat. 

Una colla de boixos d’onze anys que amb les credencials de batedors vàrem créixer un parell de centímetres i ens disposàrem a trescar per les coves del penya-segat del davant des Laguito, o per les de la necròpolis púnica del puig des Molins, per aquell temps accessibles, i d’altres que estaven al recinte tancat de la Comandància militar. 

Les nostres incursions havien de ser ràpides ja que teníem el temps just abans de tornar a les tres al col·legi. 

Va ser un curs molt intens i amb ajuda d’una petita llanterna i la nostra inconsciència i determinació, ens endinsàvem pels passadissos de la història a través de coves que recorríem metòdicament comprovant les entrades i sortides de cada una; alguna amb passadissos secrets, túnels comunicats que recorrien bona part del puig des Molins; en trobàrem una que l’anomenarem de les set portes, que localitzàrem i descobrírem travessant cambres funeràries i pous, estances de diferents alçades, segons el poder econòmic del difunt. Passàvem de poder estar drets a haver d’anar ajupint-nos fins acabar arrossegant-nos per terra per poder passar d’un hipogeu a l’altre. 

Una olor d’humitat, de terra remulla, sorpresos en alguna ocasió per l’aparició d’algun gat o d’una geneta que s’espantava quasi més que nosaltres en veure’ns, arrossegant-nos, bruts de terra, recorríem aquells espais plens de fantasmes i misteris pel pur plaer d’experimentar aquella sensació que ens feia el risc d’allò desconegut, de l’aventura, del descobriment. 

La nostra aportació al programa de Misión Rescate, amb troballes, no va ser important, ja que els hipogeus estaven molt trescats i tan sols hi trobàrem algun tros de ceràmica, de lacrimatori i molts de fòssils de tot tipus que vàrem entregar al col·legi. 

Encara avui record l’emoció d’aquelles tardes, pujant apressats, corrents, pel portal Nou per arribar a les tres a les nostres classes de tarda, que passàvem fent volar la imaginació amb les imatges que encara manteníem gravades a la retina de la nostra darrera missió de rescat.

Suscríbete para seguir leyendo