Febrer

Febrer és el mes de tots els diables, dels encanteris indefinits, de l’agrupació de vells antics fantasmes, de la sobtada presència, puríssima escenografia d’alt voltatge, elàstica fibra, quasi bé metàl·lica d’impossibles, reformats blaus que inspiren la pàgina, la lletra petita, l’escrit clandestí i sòlid, de reminiscències austeres i tal vegada plausibles. O perfectament tot el contrari perquè com deia aquell la vida te da sorpreses, sorpreses te da la vida...Febrer és la penetració del fred que arriba per tots els cantons sense possibilitats de fugir cap un sol que a hores d’ara mateix llueix per altres indrets lluny de la mediterrània clàssica i vital. «Mes curt» -escriuria Marià Villangómez a ‘L’any en estampes’ -»en efecte; i dolent, a estones . Amb gels, vents, pluges, i també amb dies clars i serens, de freda llum transparents recolzada en la maragna dels sembrats. En aquesta maragna quasi líquida va caient dels ametllers una nevada de pètals, desallotjats de les branques per la nova fulla. I les cases del poble...». Febrer és la veritat a la nostra terra de l’hivern que arriba al seu cim d’esperança i glòria malgrat una humitat salvatge i permanent. Desfet ja tots els penúltims gemecs d’un nadal que fou, el paisatge -mar, terra, vent- és lúcid, clar i personal- torna a la realitat visible de baixes temperatures, climatologia difícil, de rars equilibris ambiental quan la poderosa figura de l’estiu resta, lluny, molt lluny i la melangia del juny amb festa oberta dels focs de sant Joan.. Si, febreret curt, més mal que el turc, deien els nostres avis. I ara també. Febrer per gaudir-lo amb la intimitat de la llar, dolça llar de tota la vida. Amen.

Suscríbete para seguir leyendo