Un món més tancat?

Una de les paraules estrella de les últimes dècades és “globalització”. Generalment, s’anomena globalització al període d‘integració accelerada de les economies i les societats dels països del món de 1980 cap aquí. Un període que ha fet dir a alguns autors que “la distància ha desaparegut”. La distància no ha desaparegut, però els costos associats a la distància han baixat molt i el món s’ha integrat, tant des del punt de vista econòmic, com des del punt de vista social, polític i cultural d’una manera inèdita fins ara. Els economistes emfatitzen el creixement dels mercats, les exportacions o els fluxos financers. Els sociòlegs, la convergència dels costums i les modes. Els politòlegs, l’expansió o la regressió de la democràcia i l’evolució de les institucions polítiques, etc. En qualsevol cas, el món de 1980 cap aquí és un món cada vegada més integrat. Ara, l’impacte successiu de la crisi del COVID i la guerra d’Ucraïna, després de la invasió russa de l’any passat, han accelerat el debat sobre si la hiperglobalització de les últimes quatre dècades ha anat massa lluny.

Val la pena rebobinar una mica. El món de les últimes dècades del segle XIX i les primeres dècades del segle XX ja era un món incipientment obert. En aquells anys s’estava traient profit del gran avenç de la Primera Revolució Industrial, la màquina de vapor, que permetia fer fàbriques i augmentar molt la productivitat respecte el món preindustrial. La màquina de vapor també s’aplicava al transport, mitjançant ferrocarrils i vaixells que permetien moure béns i persones a velocitats abans impensables cobrint distàncies cada vegada més llargues. A més, estaven a punt d’explotar-se els avenços de la Segona Revolució Industrial: l’electricitat i el motor d’explosió. Els meus dos güelos varen emigrar a Cuba, un el 1921 amb 15 anys i l’altre el 1923 amb 17, amb un d’aquells vapors que tardaven més de vint dies a fer el viatge des de Barcelona a l’Havana.

Podríem dir que globalització, de fet, vol dir voler anar sempre més lluny i que la història de la humanitat és la història de successives globalitzacions. La globalització incipient de finals del s. XIX i principi del s. XX se’n va anar en orris per l’impacte de tres xocs molt forts: la Primera Guerra Mundial, el Crack del 29, seguit de la Gran Depressió dels anys 30 i la Segona Guerra Mundial. Les dos grans guerres i la depressió signifiquen que el món va viure en una situació molt turbulenta durant els 30 anys que van de 1914 al final de la Segona Guerra Mundial. Quan s’acaba la guerra, una de les conseqüències és que la globalització incipient de tres dècades enrere s’havia aturat i el món era més tancat.

Després de la Segona Guerra Mundial es crea l’ordre econòmic de postguerra, es creen institucions multilaterals com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial, però de facto, el món es congela —no de bades se’n diu “guerra freda”— en un sistema de blocs, poc integrat. Per un costat, el bloc occidental, amb els Estats Units i Europa Occidental; per altra costat, el bloc comunista entorn de la Unió Soviètica. I després, el món en desenvolupament, amb països pobres o molt pobres, que orbitaven al voltant d’un dels grans blocs, i sovint servien de pati de darrere per a les brutorades dels americans i els soviètics. No hi va haver cap altre gran guerra a Europa, però si múltiples conflictes a la perifèria, —Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia— atiats sovint des de Washington o Moscou.

La nova globalització, la que torna a escalfar la integració del món congelada la segona dècada del s. XX, comença els anys 80 i té tres tractors molt potents, dos de tecnològics i l’altre polític. Pel costat de la tecnologia, primer la revolució de la informàtica i les comunicacions permet comunicar-nos i transferir informació en temps real d’una manera que transforma radicalment la manera de fer negocis. A més, els grans bucs de càrrega abarateixen molt el cost de transport, permetent a Occident consumir béns produïts majoritàriament a la Xina i Àsia. Políticament, la caiguda del comunisme significa la desaparició dels blocs i afavoreix l’economia de mercat i el comerç.

Després de la Gran Guerra i la grip de 1918 es varen viure els bojos “feliços anys 20”. Festa, xarleston i cocaïna, en el preludi de la gran depressió, Fa tres anys, especulàvem sobre si la sortida de la pandèmia ens portaria a uns nous anys 20 de disbauxa i alegria. La truita ha acabat de girar i ara assistim a un nou pensament mil·lenarista que prediu uns anys 20 foscos i tancats, amb el món transitant cap al precipici d’un temps que recordaria no els feliços 20, sinó els tristos 30, de depressió i ascens dels feixismes. Segurament ni una cosa ni l’altra. Però el que és segur és que la humanitat enfronta reptes enormes que són globals en natura. El canvi climàtic, la pau, la pobresa, les pandèmies, etc. són problemes globals que requereixen cooperació i obertura als països per poder enfrontar-los amb èxit.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo