Cap a una democràcia il·liberal?

La guerra cutural que fa dècades marca l’agenda als Estats Units d’Amèrica ja s’ha trasplantat d’una manera claríssima a la nostra Europa. El que hem vist recentment a la comunitat autònoma de Castella i Lleó en relació a la qüestió de l’avortament en constitueix només un esquitx, tot i que resulta prou significatiu. Hi ha una mena de cultura fonamentalista que travessa oceans, fronteres i mentalitats, i que fa temps que es troba en procés d’arrelament -una altra cosa és que hi hagi qui prefereixi no veure-ho- a Europa.

Que a Amèrica mateix hi hagués un assalt al Capitoli, cosa absolutament imprensable fa ben pocs anys, i que hi hagi sèries televisives que plantegin com a cosa immediata el perill de guerra civil diu alguna cosa de la profunditat del conflicte. Allà està plantejat d’una manera absolutament descarnada. Enfronta els partidaris del que a l’Est d’Europa en diuen «democràcia il·liberal» amb els partidaris de la democràcia liberal (n’hi ha algun altre tipus?) de tota la vida. I, al capdavall, allò que enfronta els dos bàndols són els valors en què es fonamenta la societat. Per a uns, s’han de tornar endarrere el que per a d’altres han estat conquestes molt significatives en el camp dels drets civils: les lleis que han fet avançar en la igualtat de gènere, les que defensen les minories sexuals, el dret a l’avortament, la possibilitat de matrimonis entre persones del mateix gènere, etc. Al cap i a la fi, tot allò que forma part de l’ADN de la democràcia liberal.

A Amèrica el fonamentalisme religiós ha jugat un paper important en aquest xoc entre valors que s’hi està produint. També es tracta, idò, d’un enfrontament entre dues maneres d’entendre la religió. Per començar, es pot entendre la pràctica religiosa i les conviccions en aquest camp com un afer personal de cadascú, en el qual no ha d’interferir l’estat, i que tampoc no ha d’interferir en la cosa pública. La democràcia liberal es basa, entre d’altres coses, en la classificació de la religió com a afer privat de cadascú i, per tant, en la distinció ben clara entre estat i religió, o entre poders públics i església (la que siga). Als Estats Units, emperò, determinades sectes cristianes són especialment actives a l’hora de pledejar per aquest nou model de ‘democràcia’, tan absolutament aliè a la tradició americana. Perquè, com es va demostrar al Capitoli, consideren que, per tal de fer prevaldre els seus valors, tot s’hi val, fins i tot liquidar el sistema democràtic (o ‘corregir-lo’, si ho volem dir més suaument). I això, evidentment, traspassa la línia vermella fonamental de tota la tradició americana. Determinades idees, en aquest cas, estarien per damunt de la democràcia. Cosa absolutament inconcebible fins fa no gaire.

La batalla americana, com no podia ser d’altra manera, s’està vivint, ara mateix, a Europa. I en tenim mostres a betzef, sobretot a la part Est del continent. Entre les contradiccions que podem constatar, per exemple, n’hi tenim una de flagrant: aquells que opten per un liberalisme aparentment sense fisures en el camp de l’economia, posem per cas, rebutgen completament el liberalisme en el camp dels costums. Així, per exemple, es farà tot el possible perquè els diners circulin sense gaires interferències dels poders públics, i sense preocupar-se gaire tampoc de qüestions com ara l’exclusió social o la igualtat d’oportunitats. Però es posaran tot tipus d’emperòs al fet que la gent s’organitzi la vida de la manera que consideri més convenient: no et podràs casar amb qui vulguis (per exemple, no amb persones del teu mateix gènere), t’hauràs d’amotllar a la moral més tradicional, no podràs disposar lliurement del teu cos (especialment si ets dona), i tot l’etcètera que hi volgueu anar afegint. Aquesta estranya combinació de darwinisme social i fonamentalisme moral només pot anar destinada a aconseguir una societat dirigida per una elit poderosa que sotmeti i exploti la immensa majoria de la població.

El fet més curiós, emperò, és que els que volen constituir aquesta elit dominant (basada només en la força, no en la raó) fan un discurs contra les elits. S’ha demostrat que pots tenir una torre immensa enmig de Manhattan, amb els passamans de les escales folrats d’or, i anar dient que ets al costat dels pobres en la seua lluita titànica contra Wall Street. De la mateixa manera que els “il·liberals” europeus es vanten de fer costat als treballadors en les seues justes reivindicacions contra aquells que els exploten. Amb uns dogmes ben consolidats al darrere, el paper i el discurs públic ho aguanten tot. Ja va sent hora, en qualsevol cas, que el món progressista ‘es posi les piles’ i, cercant discursos allunyats del que els han usurpat des de l’extrema dreta, vagi mirant de calar dins la societat. Els extremistes fonamentalistes fa anys que hi treballen. Amb un cert èxit, pel que podem veure dia a dia.

Suscríbete para seguir leyendo