La promoció de Junqueras i la meva

Em perdonaran que jo hagi vingut aquí a parlar del meu llibre, però és que a la fi em sento important. Dimecres van intentar boicotejar-ne la presentació a Barcelona, cosa que m’atorga un estatus. Potser parlar d’intent de boicot és exagerat, fou mitja dotzena de desarrapats bramant durant menys de cinc minuts, però per a algú com servidor, que no havia merescut mai tal consideració, és un triomf, riguin-se’n de la Creu de Sant Jordi aquesta que regalen amb les tapes dels iogurts.

Jo esperava més. L’hi tinc dit al meu editor, Oriol es diu, tu no reparis en despeses, organitza una protesta com Déu mana i ens inflarem a vendre llibres. El tipus no em fa cas, i així ens va: els esvalotadors que va llogar perquè vinguessin a promocionar el meu llibre, eren uns pocs mocosos que no van ser capaços ni de depassar l’última fila dels assistents a l’acte, formada per un parell de senyores de mitjana edat i un jubilat amb crossa. Amb agitadors de saldo, adquirits en mercats de segona mà, no anem enlloc, em va semblar veure -potser em confonc, no duia les ulleres i no se’m van acostar- que no eren més que un ganàpia amb aspecte de poques llums i un parell de senyoretes amb ullerotes. Algú creu que amb aquest percal es pot promocionar un llibre? És que ni tan sols posaven interès, es van limitar a fer quatre crits i a fugir cames ajudeu-me quan el públic els va esbroncar una miqueta. Perquè ens entenguem: tenien pinta tan perillosa com Pilarín Bayés cridant a les armes amb un rifle de joguina i el capell encasquetat, que la pobra dona semblava més un gosset pequinès que una exdibuixant. Això dels capells encasquetats per a distingir els friquis llacistes d’edat provecta, dels que encara no usen bolquers, ho va iniciar Lluís Llach i ha fet fortuna.

Quina diferència amb Junqueras, ell sí que va llogar unes desenes de bons pinxos perquè l’increpessin a la cimera Macron-Sánchez. Amb insults de veritat, amb violència implícita, amb mala llet, com manen els cànons. Ell sí que en sap. Bé, és un professional de la publicitat, a més, no hi ha com tenir diners -encara que sigui de la caixa de resistència- per contractar els millors xulos. És igual, són diners ben invertits, avui tothom parla de Junqueras i ningú del meu llibre. Això ens passa per escatimar en despeses, l’hi tinc dit a Oriol -al meu editor, no a Junqueras-, el barat acaba sortint car.

Els meus, els que s’havien d’encarregar de fer-me un bon escrache, es van limitar a insults que farien riure a un nen de primària i a llançar uns pasquins amb un article que vaig publicar fotent-me de Pablo Hasél -aquí van estar diligents promocionant-me-, però van marxar per potes. Com Junqueras ahir. Ni temps vaig tenir de convidar-los a una bossa de patates xips, ni que fos, que els pobrets tenien pinta de no sopar habitualment.

Tan de pressa van marxar, que encara no sé si eren llacistes o amics -potser fills il·legítims?- d’Hasél, costa distingir-los. Es veu que algú els va fer notar la incoherència de defensar la llibertat d’expressió d’un raper objecte de colonoscòpia i alhora coartar la d’un periodista sense ella. En mala hora. Raonament tan complicat els va produir un curtcircuit neuronal, s’explica que fugien i dels seus caps sortia fum. I tot per contractar pinxos de nyigui-nyogui, aquest l’Oriol no n’aprèn.

Suscríbete para seguir leyendo