Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

372c1cd1 2b70 42b0 b1cd cf3dcbf0324a

Ulisses a la Xanga

Joan Ribas Tur

Franco i els seus aprenents

Demà, dissabte 21 de gener, hi ha convocada una gran manifestació a Madrid contra el govern del PSOE i UP. La manifestació —que aquesta vegada no serà a la Plaça de Colón, sinó a Cibeles — la convoquen diverses associacions espanyolistes i d’ultradreta i han anunciat que hi aniran representants del PP, de VOX i de Ciudadanos. De l’última gran foto conjunta d’aquesta colla a Colón el 10 de febrer del 2019 només queda Santiago Abascal, retirats Albert Rivera i Pablo Casado. Tant parlar de la «joventut més preparada de la nostra història», però quan arriben al lideratge polítics de menys de 40 anys, com Rivera i Casado, resulten ser molt gallets, però políticament molt inútils, tan inútils que els seus mateixos se n’han de desfer per mirar de tapar la via d’aigua. En canvi, Abascal segueix en actiu i Alberto Nuñez FeijÓo resa cada matí abans de sortir de casa perquè Abascal no li faci la traveta i caigui a la claveguera com els altres dos.

A propòsit de la situació espanyola, plouen les comparacions entre l’estratègia de ‘govern il·legítim’ de VOX i el PP i l’estratègia de Donald Trump i els seus seguidors. Per exemple, Jordi Amat a El País (7/1/23): «Será el próximo 21 de enero. Ese día el entramado asociativo que sustenta la ofensiva del trumpismo local ha convocado una manifestación cuya pretensión es la imposición de un relato iliberal». O Enric Juliana a La Vanguardia (9/1/23): «La música Trump suena fuerte en la capital de España. La legislatura podría acabar, como ocurrió en Estados Unidos y en Brasil, con una tentativa de no reconocer los resultados de las elecciones generales». Passa una cosa similar amb la situació del Brasil, després de l’assalt del Parlament de Brasília pels seguidors de Jair Bolsonaro per intentar evitar la pressa de possessió de Lula da Silva. Així Andrés Gil a eldiario.es (9/1/2023): ‘El manual de Bolsonaro recuerda mucho al de Donald Trump’ i Carles Planas a El Periódico (9/1/2023): «Los motivos que han alentado la insurrección en Brasil son los mismos que, el 6 de enero de 2021, llevaron a miles de fanáticos de Donald Trump a asaltar el Capitolio de Washington para tratar de frenar su derrota electoral».

La comparació amb Trump és llaminera, perquè Trump és el cafre de moda i l’assalt del Capitoli del dia de Reis del 21 va ser molt escandalós i, venint d’Amèrica com bona part de les modes i les innovacions, corre el risc de marcar tendència. Però és una comparació que no fa falta en el cas d’Espanya i del Brasil. Trump és l’anècdota en una democràcia forta i consolidada. Els Estats Units d’Amèrica són una democràcia des de 1776, en canvi al Brasil i a Espanya la democràcia ha estat l’excepció i no la norma els últims segles.

Al Brasil, les primeres eleccions democràtiques són del 1945. Entre el 1945 i 1964 varen tenir 19 anys de democràcia, fins que el 1964 un cop d’estat militar va donar peu a 21 anys de dictadura, amb el suport de bona part de l’empresariat i els propietaris rurals, molts mitjans de comunicació, part de l’església catòlica i amplis sectors de les classes mitjanes. La democràcia va tornar al Brasil el 1985, però al cinquè i més prometedor dels presidents demòcrates del Brasil, Lula da Silva, se’l varen treure de sobre i el varen fer empresonar en el seu segon mandat. Ara, Lula ha tornat a guanyar les eleccions, després del parèntesi de Bolsonaro, militar retirat. No fa falta un excés d’anàlisi per veure darrera de Bolsonaro i els seus seguidors l’enyor del retorn als privilegis de la dictadura d’una part de la societat brasilera.

En el cas d’Espanya, com analitza Josep M. Colomer a ‘España: la historia de una frustración’, dels 141 anys que van del primer govern de 1834, després de la mort de Ferran VII, a la mort de Franco el 1975, la meitat (70 de 141 anys) el cap de govern va ser un militar. Els militars espanyols mai han realitzat la seua funció principal que és defensar Espanya dels estrangers. El segle XIX França va envair Espanya dos vegades sense gaire oposició de l’exèrcit espanyol, un exèrcit que, derrotat i humiliat a les colònies, es va dedicar sobretot a controlar i reprimir els espanyols dins d’Espanya. Aquesta és una tasca insòlita en un país normal, en el qual els militars serveixen per defensar el país dels atacs exteriors i no per perseguir els mateixos conciutadans. El juliol de 1936, Franco va fer un cop d’estat contra el govern legítim de la República i, després de la guerra, va governar Espanya 36 anys.

Connectar l’excepció democràtica espanyola i el franquisme amb la crisi actual de la democràcia a Espanya —una democràcia primeta i corcada, que alguns treballen a diari per corcar i aprimar encara més— és molt llaminer i ho fa, per exemple, i de manera magistral, Colomer en el llibre que esmentava més amunt, però a mi se m’acaba l’espai. Trump, com els líders de la manifestació de demà a Madrid, és molt perillós, però al costat de Franco és un aprenent.

@joanribastur

Compartir el artículo

stats