Cimera francoespanyola a Barcelona

He escrit en alguna altra ocasió que un dels asos a la màniga que té l’independentisme català es troba en les febleses manifestes de l’estatisme espanyol: la pinxeria. L’independentisme acabarà triomfant, entre d’altres factors, pel fet que els dirigents espanyols no poden sostreure’s a la seua naturalesa històrica i, per tant, són “més xulos que un vuit”, pinxos a més no poder, incapaços de baixar per un moment la seua supèrbia, l’altivesa... Ja en parla l’himne de Catalunya, d’aquesta gent “tan ufana i tan superba”. Idò això!

Perquè, en un període en què podia semblar que l’independentisme estava pràcticament fora de combat (bàsicament a causa de la divisió interna, de la inexistència d’una estratègia conjunta i de manca de capacitat analítica sobre quin és en realitat el moment polític actual), el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el president de la república francesa, Emmanuel Macron, li donaran aire. Ja han aconseguit, per exemple, una cosa que fa només uns mesos semblava impensable: que tots els agents polítics i socials de l’independentisme s’uneixin en una manifestació conjunta contra un esdeveniment concret.

L’esdeveniment, per a aquelles persones que encara no n’estiguin informades, és la cimera francoespanyola que se celebrarà a Barcelona, concretament al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Montjuïc, per iniciativa del govern espanyol. Al MNAC Pedro Sánchez farà d’amfitrió -fins i tot ha tengut la deferència de convidar-hi el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès- i Macron i el seu seguici hi seran els convidats. No hi havia llocs, per celebrar una cimera francoespanyola, que el govern d’Espanya ha hagut de regalar-li a l’independentisme català una nova oportunitat de refer-se! Gràcies, Sánchez!

De fet, Pedro Snchez ha escollit Barcelona per a la cimera talment a consciència. No ha actuat només per impulsos, sinó que ha respost a un pensament de caire racional. Perquè, al llarg d’aquests darrers anys, Sánchez ha anat observant el capteniment dels líders catalans, i n’ha tret algunes conclusions. Semblants, per cert, a les que pugui treure un advocat brillant com en Sebastià Frau, que acaba de publicar un llibre ben interessant sobre les relacions Catalunya-Espanya. Per exemple, ha deduït que uns líders que aproven lleis de desconnexió amb l’Estat al Parlament de Catalunya, organitzen un referèndum d’autodeterminació, el guanyen, i després, en comptes de defensar la independència proclamada, van a declarar davant un tribunal espanyol no són realment independentistes. Que si, endemés, ho fan en la llengua que els imposa el tribunal, vol dir que no estan en absolut disposats a defensar la pròpia. I que, encara més, si apel·len a l’esmentat tribunal és que, malgrat les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, en reconeixen la legitimitat. I que, per tant, accepten que la sobirania només la té l’Estat i que els parlaments autonòmics són parlaments de fireta, no cambres dipositàries de la sobirania de ningú. Vist tot això, Sánchez ha decidit donar-li l’estocada (que ell considera definitiva) al procés secessionista: organitzar un esdeveniment francoespanyol a la ciutat de Barcelona. Ell està convençut que no passarà res, i que això el reforçarà a nivell internacional.

Durant aquests dies previs a la cimera ja hi ha hagut qui ha recordat el Tractat dels Pirineus, pel qual el comtat del Rosselló i la meitat del de la Cerdanya varen passar a formar part de França. El famós tractat que va fer francesos els nordcatalans es va signar el 7 de novembre de 1659 a l’illa dels Faisans, a la desembocadura del Bidasoa, pràcticament a la frontera entre Euskadi sud i Euskadi nord, o el que és el mateix, entre Espanya i França. Els historiadors, de manera generalitzada, accepten que França en va sortir clarament beneficiada. I la clau va estar en el fet que els negociadors espanyols tenien un coneixement molt baix de Catalunya, mentre que els francesos, encapçalats pel cardenal Mazzarino, la coneixien com el palmell de la mà. Ara els dirigents espanyols continuen tenint un coneixement molt precari de la societat catalana (observem que no n’hi ha, pràcticament, que parlin català o que llegeixin en aquesta llengua, i molt menys que coneguin mínimament la històrica del país). La diferència és que els francesos la desconeixen igualment. D’alguna manera, la frivolitat política de Sánchez i la de Macron s’assemblen bastant. Tots dos són animals polítics habilidosos amb una formació i un coneixement del medi relatius. Per això pensen que, amb la cimera de Barcelona, li poden pegar una estocada al procés semblant a la que el Tractat dels Pirineus va pegar a la sobirania de la nació catalana. I s’equivoquen en el mateix punt que la majoria dels dirigents catalans actuals: l’error consisteix a confondre les elits polítiques amb la voluntat de la societat. Veurem l’error on els porta.

Suscríbete para seguir leyendo