L’hivern i els caminants blancs

A mitjan desembre passat vaig participar en un col·loqui a la meua universitat sobre les perspectives econòmiques de l’any nou que es titulava “Winter is coming” utilitzant la famosa frase amenaçadora i profètica de la sèrie Joc de Trons. Ens varen convocar per analitzar què ens prepararà l’estació més freda de l’any des del punt de vista econòmic. Si em permeten, els resumiré les respostes que varen sortir del col·loqui perquè crec que poden ser d’interès general per fer una mica de llum a la situació. Al final de l’article tornaré a Joc de Trons.

1. La inflació portava una bona temporada fora del radar del públic i de les autoritats econòmiques i ha tornat amb fúria. Per dues raons. Primer perquè la crisi de la covid va tancar les fàbriques de la Xina, la cadena de producció global i el transport, i aviat varen faltar components com els famosos xips, de manera que l’oferta mundial de molts béns se’n va ressentir i els preus varen pujar. En segon lloc, la guerra d’Ucraïna, a més d’un desastre humanitari sense pal·liatius, afecta dos països molt importants en els mercats de matèries primeres. Rússia com a productor de petroli i gas i Ucraïna com a gran productor de blat, dacsa, gira-sol, etc. El mercat del gas, ja molt tensionat, s’ha acabat de desbocar amb la guerra i els preus del gas i de l’electricitat estan disparats. Els mercats de productes bàsics com el gra també estan molt tensionats perquè hi falta tot el gra que hauria d’arribar d’Ucraïna. Això afecta al preu de molts productes, com l’oli de gira-sol, però també al preu del pinso i el gra per a alimentació animal, i de retruc al preu de la carn i altres aliments. Un conegut de Sant Jordi em deia dies passats que els sacs de blat i dacsa per a les gallines i galls de la família que l’any passat li costaven 50 euros ara n’hi costen 100. Poca broma.

2. Una segona causa de la inflació és de demanda. Els estímuls monetaris i fiscals per lluitar contra la crisi de 2008 primer i del COVID després, han acabat reescalfant l’economia i generant inflació.

3. Per lluitar contra la inflació els bancs centrals han de pujar els tipus d’interès. La Reserva Federal dels Estats Units ja els ha portat fins al 4,25-4,5% i el Banc Central Europeu els ha pujat quatre vegades des de l’estiu cap aquí i ja estan al 2,5%.

4. La pujada de tipus d’interès té i tendrà efectes importants sobre la butxaca de la població via un encariment dels béns que es compren a crèdit, en particular de les hipoteques. Després de sis anys amb els tipus a zero, el canvi és molt important. La pujada dels tipus d’interès té per objectiu refredar l’economia per fer baixar la inflació, però refredar l’economia vol dir que es pot causar o contribuir a causar una recessió i a fer pujar l’atur.

5. Ara mateix les previsions de recessió per a l’any que ve podríem dir que estan al fifty-fifty. Ja veurem. Les economies, a banda i banda de l’Atlàntic, estan aguantant millor del que es podria esperar. Però hi ha moltes incerteses a l’horitzó -la guerra, la covid a la Xina, els alts nivells de deute- que compliquen molt fer prediccions. Un factor que està aguantant millor que altres vegades és el mercat de treball i l’atur.

6. La inflació i la possibilitat d’una recessió són vectors de curt i mig termini, que es creuen amb els vectors de mig i llarg termini. Els principals vectors coneguts de mig i llarg termini són el canvi climàtic, la governança de la globalització, la guerra actual i altres conflictes geopolítics o bèl·lics potencials. El creuament de la inflació i la recessió amb els riscos de llarg termini creen el que alguns autors diuen “policrisis” o “megaamenaces” que són una altra manera de dir “tempestes perfectes”.

7. La meva opinió personal és que la situació és molt complicada, però jo no espitjaria gaire més un discurs catastrofista de caire mil·lenarista. Les coses estan embolicades? Si. Però a partir d’aquí, els bancs centrals han reaccionat abans que altres vegades, els mercats de treball aguanten i ja veurem.

I aquí volia tornar al “Winter is coming”. Si recorden Joc de Trons, “que ve l’hivern” era una amenaça. L’hivern no era una simple estació, era un període molt llarg, molt fred i molt fosc. L’hivern era una amenaça existencial. Sobretot perquè de la fosca de l’hivern sortirien els caminants blancs. Els caminants blancs eren zombis immortals que avançaven cap al sud carregant-s’ho tot -al final n’Ayra mata i desintegra el Rei de la Nit amb un punyal d’acer Valiri que li havia donat en Bran, però això és una altra història-. Bé, idò en la meua opinió, la inflació, la recessió, el deute, l’atur, etc, serien els elements “normals” de l’hivern: el fred i la fosca. I pot arribar a fer-ne molt de fred. Però el que fa por de l’hivern que ve ara són els caminants blancs, que no sabem quina cara fan: els virus, les guerres i les conseqüències d’un clima fet malbé. El problema gran de veritat són els riscos que no sabem que existeixen.

Joan Ribas Tur | Economista, professor d’ESCI-UPF

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo