La vitalitat d’una cultura es pot mesurar, entre molts d’altres elements, per la seua música. I podem incloure-la en tots els gèneres, des de la música clàssica fins a les modalitats més estrictament populars. L’indicador, en el nostre cas, pens que resulta prou positiu. I no faré ara propaganda dels Ibiza Bits, propiciats per la Plataforma per la Llengua, que han estat un èxit absolut, a base de combinar dos elements tan nostrats com el cant pagès i el hip-hop, o rap, o músiques urbanes, o com li proposem de dir. És evident, que el cant pagès és el nostre rap, i que un i altre es poden retroalimentar, tot constituint un cercle virtuós. L’activitat, portada a terme a diversos instituts d’Ibiza, i que va implicar més de vint grups d’alumnes, així ho demostra. I l’interès dels vilers pel cant pagès mai no havia assolit unes cotes tan elevades.
Faig aquestes reflexions pensant també en com estan d’implicats en l’actualitat diversos grups de rock que canten en la nostra llengua. I una guspira em forneix l’exemple. Ens ve, com ja ha ocorregut en d’altres ocasions, del grup Brams (“impresentables i bergadans”), liderat per Francesc Ribera, el genial Titot, un enamorat de Formentera. Fa uns anys, a Catalunya Ràdio, feien un programa d’entrevistes en què, per al final, l’entrevistat havia d’escollir una cançó (i explicar per què l’havia escollida). A mi, que no havia escoltat mai abans el programa -cosa que no s’ha de fer quan t’entrevisten-, ni m’havia passat pel cap que pogués acabar d’aquesta manera. Per tant, m’agafaren totalment a contrapeu. Però la imatge auditiva em va venir de seguida. I vaig escollir “Jo vull per demà”, del grup Brams. La vaig escollir perquè és com un himne, perquè canta la nació i la lliga a la voluntat de la gent, perquè té força i energia (a estones recorda elements de Wagner, a estones ens recorda l’himne d’Àustria), perquè mira cap al futur i no cap al passat, perquè és ple de vitalitat i de bones vibracions. I perquè, com ocorre amb tot allò que és universal, ens porta ressons més que evidents de la seua comarca, del Bergadà.
Ja tenim a youtube -i supòs que a d’altres plataformes i en d’altres formats, però cit aquesta perquè en un parell de segons qualsevol lector pot accedir a la cançó i escoltar-la- l’última cançó del grup de la Catalunya profunda: “¿Qué pone en tu DNI?”. En unes quantes senzilles estrofes, els Brams desgranen més teoria política que en molts gruixuts volums de suposades profundes reflexions sobre el tema. Agafant un dels arguments més estúpids (en el sentit, del tot elemental, de poc consistent i, fins i tot, de contraproduent per a qui els fa servir) per adjudicar-(nos) una determinada nacionalitat, posen de manifest totes les mancances de construcció nacional que presenta el Regne d’Espanya (i, correlativament, perquè tot jing té el seu jang, les oportunitats que això representa per a les nacions que no tenen estat i que (encara) en formen part.
En l’estructura profunda de tot l’argument, s’hi ha de llegir un fet històric que resulta clau a l’hora d’entendre les dificultats de quallar qualsevol projecte nacional espanyol. Mentre la majoria de nacions-estat existents a la nostra part del món (i a la major part de la resta) s’han generat contra un enemic pròxim però exterior (França contra Alemanya, el Regne Unit contra França, Dinamarca contra Alemanya, Polònia contra Rússia, i, fins i tot, a l’entorn pacífic, Noruega o Islàndia contra Dinamarca), la cohesió “nacional” espanyola s’ha fet bullir cap endins (Espanya contra Catalunya o Espanya contra Euskal Herria). Posar l’olla a bullir cap endins només la pot fer implosionar. Sembla que una cosa tan senzilla, a determinades esferes, de vegades molt altes, de l’alt Altiplà, no s’acaba d’entendre.
Un altre element fonamental és que la força cohesionadora d’una nació només pot ser la voluntat dels seus habitants. Per això, Ernest Rénan deia que la nació constitueix un plebiscit diari. No està mai construïda del tot. I, de la mateixa manera que hom la construeix, com si fos una paret de pedra seca, hom pot enderrocar-la. Els bavaresos són part d’Alemanya perquè volen. Ho són d’una manera una mica especial, perquè tenen els seus partits (coalitzats amb els de la resta de la nació) i les seues tradicions. Però es consideren alemanys. Els sicilians són italians perquè volen. Fins i tot, avui, els alandesos (de llengua i nació sueca) són finesos perquè els dona la real gana. Al Regne d’Espanya, hi ha un parell (estricte) de nacionalitats on es qüestiona la pertinença (no sabem en quin percentatge de la població, perquè qualsevol referèndum d’autodeterminació és perseguit severament per l’Estat). I els Brams, amb la seua pipella sobradament demostrada, ens posen al títol de la cançó l’argument que demostra, de cap a peus, de dalt a baix, de tort i de través, el fracàs en la construcció nacional d’Espanya. Contra tots els elements clàssics de cohesió que es poden trobar arreu del planeta.
