Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Albert Soler

Esperant la trucada d’ERC

Quan Pere Aragonès encara no havia nascut, jo ja militava a ERC, ho recalco perquè estic veient com comencen a repartir-se càrrecs i aquí al nano no li ha trucat ningú. De moment, m’han avançat Nadal, Campuzano i Ubasart com a consellers, que tampoc és un càrrec que m’atregui gaire, però el que dol és l’oblit. Fa quaranta anys jo anava tan sortit com corresponia a la meva edat, i la secretària d’ERC em portava boig, així que afiliar-me al partit em va semblar l’opció més lògica per endur-me-la a l’hort. Algú podria adduir que fou un motiu poc patriòtic, però en aquells dies jo tenia la pàtria més avall de la cintura, i a més, per poques opcions que tingués amb la rossa, eren moltes més que les de proclamar una republiqueta, o sigui que els meus motius eren de força més pes que els dels nouvinguts que han arribat després. No vaig pagar mai una sola quota, i em vaig fer el longuis quan em convocaven a reunions del partit -si la rossa no hi assistia, què feia jo allà-, fins que es van cansar de mi. Vaig suposar que m’havien donat de baixa fins que, dècades després, ja periodista, un alt càrrec d’ERC se’m va acostar amb aire de complicitat i em va murmurar picant-me l’ullet «pst, ja sé que ets dels nostres». Imagino que furgant en arxius va sortir una fitxa amb el meu nom, una fitxa que no devia ocupar gaire espai si s’hi incloïen les quotes pagades i les reunions en què vaig prendre part. Però allà seguia jo, i probablement encara hi segueixo. Dec ser dels militants més veterans d’ERC, oblidin els meus motius.

Diuen que la fuga de JuntsxFerRiure o com es diguin avui, deixa 300 càrrecs vacants, segur que són més si incloem a tots els que viuen escampats pel món menjant la sopa boba en alguna de les ambaixades creades per a això. No faltaran militants d’ERC disposats a cobrar bé per treballar poc, però seria una flagrant discriminació laboral que no comptessin amb un dels més antics, servidor de vostès. Si em truquen avui -atenció, que el telèfon de la meva fitxa ja no és vàlid, ara tinc mòbil-, demà mateix em faig una foto al lloc de treball amb la frase «12 d’octubre, res a celebrar», que és una de les tasques més importants d’un càrrec del governet.

A més a més, m’ho deuen, que amb la rossa no vaig aconseguir res.

Compartir el artículo

stats