Diumenge passat no l’altre hi va haver una manifestació a Barcelona a favor de l’ensenyament en castellà a la comunitat dita autònoma dita Catalunya. La manifestació, promoguda per les tres principals forces de la dreta espanyola -PP, Ciutadans i Vox-, va comptar, segons la guàrdia urbana, amb 2.800 manifestants. Un periodista afí a Ciutadans allargava la xifra fins a 5.000, tot i que es confessava capacitat per defensar que potser n’hi havia devers set o vuit mil. No s’atrevia a dir que n’hi hagués gaires més, supòs que per por de fer el ridícul. Si ho comparam amb la manifestació, que, al mateix lloc (a l’Arc de Triomf), hi va haver a favor de l’ensenyament íntegrament en llengua catalana (vint-i-cinc mil, segons la guàrdia urbana, devers cinquanta mil, segons la majoria de mitjans de comunicació), certament la cosa no té color. I no diguem ja, com han volgut fer alguns per l’Altiplà, si volíem comparar aquesta manifestació amb la de qualsevol Onze de Setembre.
Aquests grupets de gent que es va manifestar per l’ensenyament en castellà a Catalunya eren convocats per una pila d’associacions, algunes d’elles prou bigarrades. N’hi ha una, per exemple, que es diu ‘No hablamos catalán’. No conec, enlloc més del món, cap associació que, en el seu títol, s’enorgulleixi d’algun tipus d’ignorància. Ufanar-se de no parlar català és com fer-se el pinxo perquè no saps matemàtiques, o perquè la literatura t’interessa un borrall o perquè no saps res d’informàtica. Però no hi ha cap associació vantant-se d’això. Com no n’hi ha cap que es digui ‘No hablamos castellano’, o ‘We don’t speak English’, o res de semblant. Fins i tot crec que tampoc no n’hi ha cap que es digui ‘Parlem pas Occitan’ o ‘Non falamos galego’. Per dir-se així, algun caragol es deu haver afluixat dins la seua maquinària mental. En fi, no es tracta, emperò, de l’única associació d’aquestes característiques bigarrades.
A les Illes Balears hi tenim Educación Plis (escrit així), que ja diu molt, també, de la colleta que deuen formar. Entre aquest fatxum, hi ha una associació, com a mínim amb un rètol més intel·ligent que no les anteriors que acab d’esmentar, que ha cartografiat la desgràcia. L’associació es diu ‘Hablamos español’. Se suposa que és un mèrit, especialment si es tracta de la llengua materna. També sembla que se’ls ha de donar, com dirien ells, menjar de banda. Aquesta gent ha penjat a la seua pàgina web un mapa d’Espanya amb les comunitats autònomes en colors diversos, segons el grau de persecució que, segons ells, hi pateix la llengua castellana. Així, apareixen en color vermell les que decididament s’han posat en contra de la llengua de Cervantes i companyia. Són, d’oest a est, Galícia, Euskadi, el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. És a dir, totes les comunitats autònomes on la llengua pròpia hi és reconeguda oficialment. Totes les comunitats on hi ha més d’una llengua oficial. Excepte Navarra, que hi apareix en un color ataronjat, perquè, com a mínim, hi ha una part del lloc on l’euskera no hi és oficial. Es queixen, per exemple, que a la part bascòfona la majoria dels estudiants (més d’un vuitanta per cent) estudien en euskera. Però obvien que poden escollir entre models diversos i que si la majoria estudien en basc és perquè així ho han escollit els seus progenitors. De la mateixa manera que no diuen mai que, a les Illes Balears, quan en Bauzá va voler que els pares escollissin la llengua del primer ensenyament dels nens, més d’un vuitanta per cent es decantaren pel català. I, evidentment, no hi ha un 80% de catalanoparlants, a les Illes Balears. Això vol dir, ras i clar, que molts varen escollir el català sent castellanoparlants, com a Navarra n’hi ha molts que escullen el basc sense tenir-lo com a llengua familiar. ‘Hablamos español, pero no entendemos gran cosa’, potser s’hauria de dir, l’associació en qüestió.
I llavors hi ha autonomies marcades amb verd. Són les que pensen que pateixen algun tipus d’amenaça lingüística. És a dir, llocs on podria ser que algun dia el castellà no fos, posem per cas, la llengua única de l’Educació, o dels mitjans de comunicació, o de qualsevol altre àmbit fonamental per a la supervivència de qualsevol llengua. Aquí hi ha Astúries i l’Aragó. Tant en un lloc com a l’altre s’ha discutit sobre l’oficialitat de la llengua (o de les llengües), i ara mateix, el tema està sobre la taula. No fa falta dir que ‘Hablamos español, pero no hablamos nada más’ no en vol ni sentir a parlar, de l’oficialitat de l’astur-lleonès (a Astúries) o de l’aragonès i el català (a l’Aragó). En grau ja descendent, apareixen en lila les comunitats amb amenaces ja més remotes, provinents de les minories (Castella-Lleó per les minories asturlleonesa i per la de parla gallega, al Bierço; Extremadura, per les minories asturlleonesa i portuguesa, a Olivença; i fins i tot Múrcia, per les variants pròpies de l’espanyol, i per la colleta de valencianoparlants del Carxe, amb devers els mateixos parlants de la nostra llengua que hi ha, ara, a sa Carroca). En aquest apartat no hi poden faltar Ceuta i Melilla, per allò de l’amazic i la variant dariyya de la llengua àrab.
La pregunta, totalment elemental seria: ara mateix no estan discriminats l’astur-lleonès, l’aragonès, l’amazic, als territoris on són parlats? Hi estan més o menys discriminats que el castellà? No hi ha més preguntes, senyoria!
