Aquest impossible estiu -tal vegada el més terrorífic de la història i l’any que veurem, ja veurem...- marcat per notícia de morts successives. Morts successives que en aquest cas meu concret morts properes, morts persones que en certa manera involucraren la meva vida. Ara -- també en aquesta ocasió la mort visità santa Eulàlia- la notícia té nom, llinatge i lloc de naixement Erwin Bechtold, nascut a la ciutat alemanya de Colònia però en realitat eivissenc de tota la vida quan a les acaballes del cinquanta s’instal·là a un lloc de privilegi, tot justament tocant a mar i sota un cel d’impressió i de lirisme arrebatador. Malgrat la distància, ell ubicat al nord de l’illa, un humilíssim servidor a Puig des Molins/Be4vrvy-Hills la comunicació, el contacte al llarg els anys -massa anys, masses absències, massa dolor, fou constant amb la sempre encantadora presència de la seva dona ,una incansable treballadora, anomenada Cristina, sempre anomenada a la vora de l’artista ara desaparegut. Una parella perfecta. Però la perfecció -una altra perfecció voldria dir- ens envia de forma clara i directa a l’obra creativa d’Erwin Bechtold. Geometria de l’abstracció, amb notable incorporació matèrica, lluny, molt lluny de pedanteries modernistes que porten, i només, a la misèria més absoluta . Aliè a infinites tendències inútils, de mica en mica, poquet a poquet creà un univers pictòric tan personal com mundial. Singularitat i pluralitat quasi metafísica configuren la totalitat del seu imprescindible llenguatge que restarà per sempre més. Sí, un artista.
