Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Albert Soler

Javier Marías i Marta Rovira

Diu Marta Rovira, i ho diu ploriquejant perquè no hi hagi dubtes que es tracta d’ella, que a ERC estan desolats per les crítiques de l’11-S. Hauria d’estar contenta, la creixent animadversió entre faccions llacistes és l’única cosa que pot evitar que l’11-S continuï perdent gent any rere any. Jo, per exemple, vaig estar a punt d’anar a la mani de Barcelona, amb l’esperança d’assistir a insults i retrets entre els uns i els altres, això sí que val la pena. Al final vaig anar a dinar a la platja, que tampoc està malament. Això sí, l’any vinent no m’ho perdo, perquè si continua al mateix ritme la tírria que es tenen, el 2023 ja arribaran a les mans. Si Pedro Sánchez està tan pesat amb la taula de diàleg és pel mateix motiu, per a veure si els llacistes se les tenen a bufetades a la Moncloa, aquestes coses són divertides de veure, s’ha de reconèixer.

Enmig de més ploriquejos, la Rovira va desafiar retòricament l’ANC a què expliqui «com es fa la independència avui». «Volem saber com la declaren, com la mantenen, com la consoliden, que inclogui tot el país», va sol·licitar la pertinaç ploramiques. La nena de les llàgrimes no aclareix per què no es va preguntar tot això a si mateixa el 2017, per què no s’ho van preguntar tots, per què van embarcar tota Catalunya en la seva estupidesa, sense pensar com declarar-la, com mantenir-la i com consolidar-la. Jo ho preguntava a tot líder llacista que tingués a tir, i em responien burrades com «és el que vol el poble», com si el que vol el poble es convertís en realitat, com si el poble fos res més que la suma d’un munt de necis. És molt assenyat que ara, en els escassos moments en què les llàgrimes l’hi permeten, Rovira pregunti coses tan bàsiques. Si ella i els seus companys s’ho haguessin preguntat el 2017, ens hauríem estalviat tots molts problemes, alguns molta presó i ella en concret moltes llàgrimes. Davant d’un projecte polític, no diguem el que es creien portar entre mans aquells il·luminats, primer cal saber com dur-lo a terme. Si no, no és un projecte, és un somni adolescent, i aquests, millor callar-los.

«No sé si explicar-vos els meus somnis. Són somnis vells, passats de moda, més propis d’un adolescent que d’un ciutadà», és el meravellós inici d’‘El hombre sentimental’, de Javier Marías.

Compartir el artículo

stats