Per als lectors més jóvens, direm, just a mode de preàmbul, que el Maig del 68 va constituir un canvi important en la manera d’entendre el món de molts europeus. Aquell mes de maig els estudiants de París es varen alçar en contra de l’ordre establert, demanant una societat més liberal en els costums, més igualitària de gènere, més democràtica en la participació, etc. Moltes de les premises de Maig del 68 varen ser adoptades, almanco a Occident, de manera ben generalitzada al llarg dels anys setantes i vuitantes del segle passat. Sense la revolta d’estudiants d’aquell maig francès seria avui més difícil imaginar la capacitat de les dones de decidir sobre el propi cos, el dret al divorci i a l’avortament, o als matrimonis entre persones del mateix gènere, i un llarg etcètera de drets que avui consideram com si haguessin existit sempre.
El Maig del 68 el va promoure l’esquerra, el que a Amèrica en dirien els “liberals”, enfront del conservadorisme imperant. Els conservadors varen ser arrossegats per aquell maig, i avui la majoria dels conservadors europeus tenen assumida, si més no, una part dels canvis que va originar aquella revolta.
Ara, emperò, som clarament en una etapa involucionista, arreu del món. Als Estats Units d’Amèrica, el Tribunal Suprem esmena el vot de la majoria dels ciutadans i intenta tirar endarrere en qüestions com ara el dret al propi cos. Els sectors “liberals” guanyen a les urnes però el trumpisme guanya a la judicatura. Com ocorre a l’Amèrica llatina, on els jutges fan mans i mànegues per esmenar el que decideix la gent en la seua participació democràtica. Al Brasil, els jutges varen decidir que havien d’alçar Bolsonaro al capdavant del país; a l’Argentina donen ales a la dreta i a l’extrema dreta perquè vagi a sac contra el govern; al Perú han portat el president a judici per corrupció (cosa que mai no varen fer amb els presidents més corruptes que hi ha hagut en aquella gran nació americana)... Però no sempre són els jutges els que tornen les coses endarrere. Recentment, a Xile, la gent ha decidit que la constitució progressista que propugnava el nou govern presidit per Gabriel Boric Font no s’havia d’aprovar. I, de moment, continuen amb la del dictador Pinochet. Aquesta ha estat una decisió popular. En sentit retrògrad, com es pot veure...
Arreu d’Europa i del món, l’extrema dreta fa forat. A d’altres indrets del planeta es manilfesta de maneres diverses (i de vegades bigarrades): als emirats àrabs o a tot el món wahabita liderat per l’Aràbia saudita la manca de democràcia i l’autoritarisme són endèmics. Com ho són a totes les teocràcies existents al món (inexorablement islàmiques). A l’Àsia l’evolució de l’autoritarisme porta a una mena d’híbrid entre el comunisme i el feixisme que sembla campar per la major part del continent. A l’Àfrica encara no s’ha pogut sortir de l’etapa predemocràtica que ja sembla que tothom es capbussa en la postdemocràcia. I, a Europa, tenim una mica de tot. Però ningú no pot negar que l’extrema dreta i el populisme es troben en fase de creixement. I que s’han desacomplexat. Han adoptat el discurs de l’esquerra tradicional i se l’han fet venir bé, seguint l’estela de Donald Trump: ara són el poble contra les elits, els oprimits contra els que manen, etcètera. Per això hi ha hagut llocs, especialment a França, on s’ha passat de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, a molts barris i poblacions, amb una facilitat espaterrant.
Les periodistes Alba Sidera i Jordina Arnau, autores d’un manual per defensar-se de l’extrema dreta, publicat per l’editorial lleidatana Pagès Editors, afirmen que, avui, l’extrema dreta està vivint el seu Maig del 68. Si això fos així, implicaria que, a mitjà i llarg termini, molts dels valors que ara propugna l’extrema dreta i el neoconservadorisme europeu acabarien calant en la societat i una majoria de la gent acabaria acceptant-los com a propis.
Que el neoconservadorisme thatcherià també va guanyar, anys després del maig francès, és evident. I ho és per la consideració de la societat com a element actiu i transformable. Per a Thatcher, la societat no existeix: només existeixen individus i drets individuals. I competència entre tothom, forts i febles, en una mena de món estrictament darwinià. La benzina per al maig del 68 neocon és precisament l’individualisme. Ocupar-se dels assumptes d’un mateix, del benestar familiar com a molt, d’un cercle petit d’amistats... i oblidar tota la resta constitueix la base perquè aquest neoconservadorisme d’arrel thatcheriana vagi medrant. Això, en el millor dels casos. En el pitjor, hi tenim l’evolució d’una extrema dreta que, havent-se apropiat del llenguatge de l’esquerra, avança inexorable entre els camps de la desesperança (i de la desemparança). I tot plegat fa mala olor d’anys vint i trenta del segle passat. Ep! Si no hi posam remei...
