Massa estiu, massa calor, massa morts i de manera quotidiana i de gairebé cada dia. Ha mort Pepe Tur Olmo, l’amic de sempre. I mentre escric aquestes ratlles la notícia d’una altra mort, Erwin Bechtold, arriba a casa meva. Però aquesta mort si em permeteu la frivolitat, la llicència, la deixaré per a la propera setmana. Ara toca Pepe Tur Olmo, desaparegut dies passats a la seva casa de santa Eulària on en jornades gastronòmiques irrepetibles vaig conviure. Vetllades inoblidables en la companya i de la seva dona Nieves, una dama encantadora. Perquè a les seves qualitats, es podia trobar una vocació latent i ferma a l’hora de posar-se davant del foc i del fogó. Les nits eren estrellades i els migdies de llum color i passió sota el blau precís i net, clar de Santa Eulàlia. De la mà amiga de Juan Manuel Sánchez Ferreiro/Ibiza mon amour, el vaig conèixer quan dirigia Bankinter o banc no sé què. El turisme fou una de les seves vocacions. Una mena d’odissea iniciada a la meitat dels seixanta. Com escriu molt bé el periodista Josep Àngel Costa a les planes de ‘Diario de Ibiza’ a l’esmentar el concepte desestacionalització, «Empezó a reivindicarlo para tratar de evitar la saturación de los servicios turísticos en los meses de julio y agosto y diversificar una oferta entonces enfocada exclusivamente a los visitantes de sol y de playa...». Ningú per desgràcia el va fer cas i ara ni més ni menys tenim una a illa turísticament de merda que voldrà ser cara el futur -un futur de demà passat- només i en exclusiva per a milionaris estúpids. Nieves, un abraç molt fort.
